Simfonies i rock’n roll

 Performing on Stage

Quan algú diu “a mi la música clàssica em relaxa” no puc parar de pensar que a mi la 5ª simfonia de Beethoven em fot a cent. Com em va dir algú, “és un puto concert de rock’n roll”. Però dels de Led Zeppelin, dels de veritat. Dels viscerals. D’aquells on la descarrega d’energia que es produeix a l’escenari fa pujar l’adrenalina de tota l’audiència.

I si a Woody Allen cada cop que escolta l’obertura de l’òpera “Tanhausser” de Richard Wagner li venen ganes d’envair Polònia, segurament n’hi haurà d’altres que escoltar la 7ª Simfonia de Dmitri Xostakóvitx els hi dóna suficient energia per poder aguantar un setge igual o més llarg que el de von Leeb sobre Leningrad. Potser ens va faltar això al 1714. Ves a saber.

També hi ha qui s’ha fet farts de plorar escoltant el “Lacrimosa” del Rèquiem de Mozart mentre d’altres no han pogut parar de riure amb obres com “La màquina d’escriure” del compositor americà Leroy Anderson. N’hi ha que han ballat apassionadament valsos d’algun ballet de Txaikovsky i n’hi ha d’altres que han fet petar els dits sorollosament al ritme swingat de l’ària “I Got Plenty O’ Nothing” de l’òpera Porgy and Bess de George Gershwin. O molts catalans, que trempen de valent només escoltar el majestuós inici dels instruments de metall, a l’estil de l’antiga caràtula de la Metro-Goldwyn-Mayer, que Albert Guinovart va orquestrar per la sardana de Joaquim Serra “Recordant Vic”.

Ara bé, si us voleu relaxar, deixeu-vos de presses i de punyetes, estireu-vos al sofà, i escolteu, per exemple, la “Pavane pour une infante défunte” de Maurice Ravel o les “Gymnopédies” d’Eric Satie. No us defraudaran.