El concert d’Anoia Brass Quintet a la Bastida clou el cicle de Tardor de JJMM d’Igualada

Image

Després d’haver programat dansa, teatre, cinema, poesia, sessions de DJ fins la matinada i concerts de rock, cantautors, de heavy-metal o jazz, al local de l’Associació cultural “La Bastida” d’Igualada li faltava fer una aclucada d’ull a la música acadèmica per omplir una mica més el seu ventall artístic. I vas ser aquest dissabte, col·laborant amb el cicle de tardor que organitza “Joventuts musicals d’Igualada”, quan l’antiga fàbrica tèxtil del barri del rec va escoltar obres dels segles XVII, XVIII , XIX i XX a càrrec del quintet de metalls local “Anoia Brass Quintet”. Tot i que, cal dir-ho, la majoria del repertori eren arranjament i adaptacions escrites especialment per a un conjunt format per 2 trompetes, trompa, trombó i tuba que no es va començar a fer popular fins als anys 40 als Estats Units.

La diversitat del repertori i la versatilitat d’estils que varen interpretar (des de danses renaixentista fins a les bandes sonores de “Els 7 magnífics” o “Superman”, passant per arranjaments d’obres de Mozart, Rossini, Piazzolla o Bernstein) va fer que es visqués una vetllada distreta i amena en un espai que els organitzadors del concert van decorar especialment per l’ocasió. L’espai de la Bastida, amb el servei de bar disponible, em va recordar una iniciativa que ja existia a la Barcelona de fa 10 anys enrere, quan encara es fumava als locals d’oci nocturn, on podies anar a escoltar música de cambra dels grans compositors del classicisme i del romanticisme a la sala Jamboree tot prenent una cervesa. Un exemple que, darrerament, a Igualada també hem vist al bar “Hot Blues”.

Diuen que els petits canvis són poderosos, i en segons quin tipus de música, canviar l’espai pot obrir un mar enorme de possibilitats d’apropar estils que, segons com, s’estan despenjant de la societat actual. I, per tant, és d’agrair la proposat de Joventuts Musicals d’Igualada i la Bastida de voler trencar l’encotillament, que se suposa a priori, d’anar a veure un concert de música acadèmica per apropar-lo a la gent que els hi costa més travessar les portes d’un auditori.

El Llibre Vermell segons Carles Viarnès i Pep Massana

llibrevrmell13 (6)

Aquest cap de setmana, i dins el cicle de tardor de Joventuts Musicals d’Igualada, els músics igualadins Carles Viarnès i Pep Massana varen reivindicar al Teatre de l’Aurora un dels llegat musicals catalans més importants d’Europa, el cançoner del llibre Vermell de Montserrat, amb una adaptació per a violí i piano utilitzant llenguatges d’avantguarda. L’espectacle, d’escenografia sòbria va comptar també amb uns instruments de fabricació pròpia: l’organistrum i un violí octavat de 8 cordes per a interpretar les versions originals.

Si bé és cert que de Jordi Savall fins a la Companyia Elèctrica Dharma, són moltes i diverses les relectures i adaptacions que s’han fet del Cançoner Montserratí, la majoria d’aquestes són interpretacions bastant fidels al contingut musical original. En aquest cas fugen d’aquest relat historicista i ortodox per oferir-ne una interpretació molt més lliure i inspirada, alhora que amb un rigorós treball motívic darrere.

Qui coneix les trajectòries dels dos intèrprets va poder copsar que el resultat no deixa de ser la suma de les fortes i consolidades personalitats musicals de cadascun d’ells. El piano d’Urban Tactus, pausat i atmosfèric, amb un resultat sonor que tan ens pot recordar les sonates de violí de Charles Ives o la música per a piano de Frederic Mompou en el “Laudeamus Virginem”. I el violí enèrgic i virtuós de Pep Massana, amb influència d’altres cultures, com en la interpretació de “Cuncti Simus concanentes” on recorre a la tècnica de glissandos habitual de la música carnàtica de la índia.

Tot i aquesta còctel heterogeni de personalitats i estils musicals, el resultat final és una proposta consistent i amb una coherència musical que va convèncer a una sala on s’havien vengut totes les localitats. La llàstima d’un concert d’aquesta qualitat és que segurament, i com és habitual, si els intèrprets no haguessin sigut de casa estaríem parlant d’una assistència escassa o pràcticament nul·la. O no, potser una revisió d’una de les joies musicals quasi-anoienca, catalana i d’Europa del segle XIV realment encara té ganxo entre el públic igualadí.