Red Perill presenta candidatura a ser el quart galàctic català amb el seu costumisme surrealista de «Planeta Crunch»

cover

Després d’haver-se foguejat amb projectes com Albatros, Bravadúnia o Dos Tosievski, el pianista, teclista, compositor, cantant i productor de música electrònica igualadí «Red Perill» –alter ego de Marc Mateu– ha tret el seu primer disc en solitari, anomenat «Planeta Crunch». El treball ha estat autoeditat i compta amb la col·laboració de Magí Batalla a la masterització (Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien, Cesk Freixas, Mínnim, etc.) i de prestigiosos músics igualadins com Xavi Plaza (saxo), Joan Vilanova o Jaume Llombart (guitarres). El disc només es pot escoltar i adquirir de forma digital a la plataforma Bandcamp (https://redperill.bandcamp.com/).

«Planeta Crunch» és un disc que no deixa indiferent a ningú. Es fonamenta en les bases electròniques del propi creador –que al disc programa i aporta veus, guitarres, teclats, vocoders, melòdica, saxo i percussions– i en un llenguatge molt proper al jazz de Miles Davis o Thelonious Monk. Les composicions del disc oscil·len entre la psicodèlia de Radiohead, el rock progressiu i simfònic de Pink Floyd, la música electrònica de St. Germain i, sobretot, la música negra com el soul o el funk de Stevie Wonder, Jamiroquai o Guillamino en l’àmbit català. Tot i així, en composicions com «Metamorfosi formosa amb formol», la creació evoluciona cap a llenguatges minimalistes que recorden l’estil de Philip Glass o el de Guillermo Klein, una de les persones que més l’ha influenciat musicalment.

Deixant de banda qüestions musicals i estilístiques, el disc sobresurt per la poètica de les lletres. A tots aquells que els hi agrada la cançó galàctica del triumvirat format per de Antònia Font, Jaume Sisa o Quimim Portet descobriran en Red Perill el quart galàctic català. Salvant distàncies, la introducció musical de «Planeta Crunch» podria ben bé ser conceptualment la de «Batiscafo katiuscas». Ara bé, l’univers poètic, evocatiu, surrealista i absurd que crea Perill és molt més histriònic i dut a l’extrem, tan en qüestions musicals com en les lletres de les cançons –imperdibles – on és notòria la confluència amb les reflexions del seu perfil a twitter (@redperill) i d’altres usuaris amb els que comparteix missatges que ratllen l’absurd. Un costumisme surrealista que beu de diverses inspiracions, des de Cortázar fins a Mortadelo i Filemón.

Un disc per , tal i com diu en la cançó «Fuckin’ people», als que «necessiten un parabrises mental per sortir dels paradigmes habituals»

Obres del segle xx per a violí i piano clouen les Serenates d’estiu d’Igualada

IMG_4478_foto_Marc_Farreras

La pianista catalana Neus Peris i la violinista danesa Lousie Gorm van cloure les Serenates d’estiu que organitza Joventuts Musicals d’Igualada amb un fantàstic concert d’obres del al Teatre Municipal de l’Ateneu. Des de que les dues intèrprets es van conèixer el setembre de 2012 a Dinamarca han compartit projecte de música de cambra, i fruit d’aquesta col·laboració aquest mes de juliol se les ha pogut escoltar en diversos concerts arreu del país amb obres de Prokofiev, Nordentoft, Messiaen i Bartók.

La segona sonata per a violí i piano Op. 94 de Sergei Prokofiev va ser originalment escrita per a flauta i piano el 1942 i arranjada per a violí i piano l’any següent per tal que la interpretés el seu amic David Oishtrach. L’estil compositiu de l’enfant terrible del conservatori de Sant Petersburg destaca per la utilització d’un llenguatge dissonant, molt juganer i amb cert histrionisme, que passa de l’atonalitat als recursos tonals fàcilment, i que va ser interpretat amb solvència pel duet. El primer temps, d’un lirisme extrem, va destacar per el so net i cuidat del violí mentre que en el segon i el quart temps, l’esperit còmic i carnavalesc de la música de Prokofiev va dur al duet als passatges més virtuosos de la sonata, que van resoldre a la perfecció i amb una sincronia destacable en la interpretació.

L’obra més contemporània del repertori va ser els Dos moviments per a violí i piano del compositor danès Anders Nordentoft, escrita l’any 1978 en plena joventut del compositor, i en la que ja deixava entreveure les seves dots de compositor líric i narratiu. La mateixa estètica es va poder escoltar en el Tema amb variacions de Olivier Messiaen ˗que és una obra que recorda molt l’estil compositiu del seu cèlebre Quartet per la fi dels temps˗ en les que el tempo estàtic i la neutralitat de les melodies místiques de Messiaen juguen una importància cabdal, i que tant Peris com Grom van saber interpretar amb el temperament necessari. El concert va finalitzar amb una adaptació de Zoltan Szekely per a violí i piano de les famosíssimes Danses romaneses de Béla Bartók. Les danses, basades en melodies de Transilvània, escrites en llenguatge modal i amb una adaptació virtuosa, van fer que el duet acabés el concert amb la interpretació més extravertida i enèrgica del repertori que excel·lentment van interpretar.

(Foto: Marc Farreras)

Moisès Fernández Via homenatja Josefina Rigolfas amb les mans nues sobre el piano

DSCF3539

Va marxar a principis de març i va deixar la ciutat d’Igualada i la comarca de l’Anoia orfes. Tot i que apuntava maneres de nena prodigi i solista internacional –va debutar de ben jove com a solista al Palau de la Música de la mà del mestre Eduard Toldrà– el seu principal llegat el va deixar a la ciutat d’Igualada, on va exercir de professora de piano al llarg de tota la seva vida. La seva sensibilitat musical i l’estima que tenia a la música encara ara resta inesborrable en llargues generacions d’alumnes de piano i cambra, a més de músics que van compartir-la amb ella i que es van reunir el passat diumenge 6 de juliol, i dins els cicles de les Serenates d’Estiu que organitza Joventuts Musicals d’Igualada, al balneari de la Puda de Castellolí.

Escenari de moltes vetllades musicals, aquest cop el balneari va escoltar el pianista de Capellades Moisès Fernández Via en un concert d’homenatge a Josefina Rigolfas. Fernández Via va interpretar i presentar el seu segon disc en solitari Les mains nues (Urtext Classics), amb música de Frederic Mompou i obres inèdites de Lili Boulanger i David Chaillou. Ja en el seu primer disc Desde el silencio amb l’obra de Joseph Nebra –compositor aragonès del s. xviii– la crítica internacional va ser unànime en destacar la seva exquisida sensibilitat que l’ha convertit amb un dels músics anoiencs amb més projecció internacional i amb activitat concertística regular per Espanya, Itàlia, Portugal, Alemanya, Àustria, Marroc, Xipre, Israel, els Estats Units, Canadà i la Xina.

El repertori que oferí, i que forma part del seu nou enregistrament, recrea un diàleg entre l’obra de Frederic Mompou i la de Lili Boulanger, que tot i que mai va esdevenir-se manté un paral·lelisme estilístic i de llenguatge que va donar coherència argumental a tot el concert. Fernández Via s’allunya voluntàriament de la figura del solista virtuós i converteix els seus recitals en un gaudi i en una fascinació per al sentits, en el que la transmissió emocional de la música –en aquest cas de Boulanger, Mompou i Chaillou– esdevé el clar protagonista. Un repertori que havia decidit conjuntament amb Rigolfas i que aquest darrer hivern havia volgut compartir amb ella i rebre’n consell abans de realitzar l’enregistrament.

Va ser, doncs, un concert en el que Moisès Fernández Via amb les mans nues sobre el piano va fer ressonar acords i melodies com tants i tans altres cops les parets del balneari ja havien escoltat i projectat cap al cel.