Els mitjans de comunicació locals sempre es fan ressò de les gestes dels nostres esportistes més internacionals que participen de les seleccions nacionals com també dels que no ho són tant. En canvi, a la ciutat d’Igualada i als seus municipis veïns tenim un ampli ventall de joves estudiants i professionals de música que han aconseguit fer-se lloc en les seleccions catalanes i/o espanyoles de la música: la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC) o la Joven Orquestra Nacional de Espanya (JONDE). Han ocupat llocs tan importants com de davanter centre titular o de porter inqüestionable i mai se n’ha fet cap ressò mediàtic ocupant les portades de les seccions d’esports de la premsa comarcal.
Aquest és el cas de les germanes de Sant Genís Mariona Mateu (Contrabaix) i Joana Mateu (violoncel) que després d’iniciar els seus estudis a Igualada i formar part del batec musical de la ciutat en diverses entitats, haver continuat la seva formació a l’ESMUC i haver ampliat els seus estudis musicals a Munich i Rostock també han format part d’aquestes orquestres que reuneixen els millors instrumentistes d’una generació. I, gràcies a la iniciativa de Joventuts Musicals d’Igualada i el Teatre de l’Aurora, el passat dissabte van jugar a casa i van exhaurir totes les entrades per presentar un concert de ben a prop.
Un concert atípic de música de cambra a base de duets per contrabaix i violoncel de compositors de totes les èpoques com F. Couperin, W.A. Mozart, G. Rossini, P.H. Dittrich o A. Roussel. Atípic perquè tot i que el violoncel i el contrabaix acostumen a ser veïns de cadira i tamboret a l’orquestra i molt sovint compartir melodies d’acompanyament a l’octava, no es habitual trobar repertori en què els dos instruments conflueixin en una obra a dos veus com a formació solista. De la proposta cal destacar, sobretot, el «Duetto» pe a violoncel i Contrabaix de Gioacchino Rossini -possiblement l’obra original més important escrita per a aquesta formació- i la seva rèplica còmica amb la paròdia de Paul-Heinz Dittrich del «Rondo à la Rossini über den ton D (wie Dittrich)». En les dues obres es va poder copsar la vitalitat i l’espurna musical del compositor italià i els passatges virtuosos tan propis del seu estil, que les intèrprets van saber interpretar, tornant als símils futbolístics, amb la mestria de Xavi, la rapidesa d’execució de Messi i la tècnica de Neymar.
Escrits desafinats 