El mirall de Ravel i el miratge de Messiaen consagren Neus Peris en el repertori d’avantguarda francès del segle XX

neusperis1

«Miralls i miratges» és una de les diverses propostes de concert que la pianista catalana Neus Peris està oferint durant aquesta temporada per diferents sales catalanes, i que es va poder escoltar el passat 28 de març al Teatre Municipal de l’Ateneu d’Igualada. El repertori del concert inclou obres del classicisme fins al s. XX. Les versions de la Sonata en Mib Major (Hob.XVI/52) de Franz Joseph Haydn i de la Fantasia en fa menor op.49 de Frederic Chopin són molt remarcables, però és en el repertori dels s. XX on el treball de la pianista excel·leix i amb qui ella mateixa reconeix «tenir una afinitat especial».

De fet, no és el primer cop que Neus Peris s’enfronta davant del públic al compositor francès Olivier Messiaen i demostra tenir el temperament just i lamaduresa per interpretar unes obres que destaquen per la seva dificultat en la interpretació: un llenguatge complex basat en proporcions matemàtiques gens fàcil de digerir i un estil narratiu místic on el control del tempo -absolutament estàtic- és innegociable. En aquesta ocasió, va interpretar dos peces de les vint que conformen l’obra «Vingt regards sur l’Enfant-Jésus», considerada una de les obres més importants del repertori pianístic contemporani i que Messiaen va composar durant la 2a guerra mundial. El miratge -del títol del concert- agafa aquí unes dimensions absolutament catòliques i la música transporta el públic a un viatge místic ple -tal i com indica la pròpia partitura- d’ocells a l’estiu, campanars que ressonen o estrelles que brillen al cel.

Les peces virtuoses per a piano «Noctuelles» i «Oiseaux tristes» formen part de l’obra «Miroirs» que el compositor vasco-francès Maurice Ravel va composar l’any 1905 dedicada als seus companys del grup francès d’avantguarda «Els apatxes». El mateix Ravel – i citant l’obra Juli Cèsar de Shakespeare- justifica el títol amb que «La vista no es coneix ella mateixa abans d’haver viatjat i haver trobat un mirall on es pot reconèixer». I amb una interpretació d’altíssim nivell és aquesta idea la que Neus Peris vol transmetre al públic, que la música ens reflecteix a nosaltres mateixos com un mirall, des de la premissa que la pròpia pianista afirma de que cada cop més el públic entén els compositors del s. XX i està preparat per entendre i rebre les sensacions que transmeten aquests compositors. En paraules seves «Si abans es vivia una època on tot havia de ser bonic i meravellós» la llarga successió de fets que ha portat el s. XX a la humanitat fa que els llenguatges d’avantguarda del s. XX reflecteixin al mirall totes les convulsions històriques – tan bones com dolentes- que aquest últim segle ens ha deportat.

La interpretació estilísticament rigorosa i el treball minuciós previ d’aquest repertori -un mirall i un miratge- situen a la pianista Neus Peris com un dels referents catalans del repertori d’avantguarda francès per a piano de la primera meitat del segle XX. Un referent que s’hauria de cristal·litzar definitivament amb una aposta agosarada però ferma per part d’algun programador per poder escoltar-la en un recital, interpretant un repertori integral d’inici a fi d’aquests compositors.

Quan el violoncel i el contrabaix deixen de ser companys de cadira i tamboret a l’orquestra

mateu

Els mitjans de comunicació locals sempre es fan ressò de les gestes dels nostres esportistes més internacionals que participen de les seleccions nacionals com també dels que no ho són tant. En canvi, a la ciutat d’Igualada i als seus municipis veïns tenim un ampli ventall de joves estudiants i professionals de música que han aconseguit fer-se lloc en les seleccions catalanes i/o espanyoles de la música: la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC) o la Joven Orquestra Nacional de Espanya (JONDE). Han ocupat llocs tan importants com de davanter centre titular o de porter inqüestionable i mai se n’ha fet cap ressò mediàtic ocupant les portades de les seccions d’esports de la premsa comarcal.

Aquest és el cas de les germanes de Sant Genís Mariona Mateu (Contrabaix) i Joana Mateu (violoncel) que després d’iniciar els seus estudis a Igualada i formar part del batec musical de la ciutat en diverses entitats, haver continuat la seva formació a l’ESMUC i haver ampliat els seus estudis musicals a Munich i Rostock també han format part d’aquestes orquestres que reuneixen els millors instrumentistes d’una generació. I, gràcies a la iniciativa de Joventuts Musicals d’Igualada i el Teatre de l’Aurora, el passat dissabte van jugar a casa i van exhaurir totes les entrades per presentar un concert de ben a prop.

Un concert atípic de música de cambra a base de duets per contrabaix i violoncel de compositors de totes les èpoques com F. Couperin, W.A. Mozart, G. Rossini, P.H. Dittrich o A. Roussel. Atípic perquè tot i que el violoncel i el contrabaix acostumen a ser veïns de cadira i tamboret a l’orquestra i molt sovint compartir melodies d’acompanyament a l’octava, no es habitual trobar repertori en què els dos instruments conflueixin en una obra a dos veus com a formació solista. De la proposta cal destacar, sobretot, el «Duetto» pe a violoncel i Contrabaix de Gioacchino Rossini -possiblement l’obra original més important escrita per a aquesta formació- i la seva rèplica còmica amb la paròdia de Paul-Heinz Dittrich del «Rondo à la Rossini über den ton D (wie Dittrich)». En les dues obres es va poder copsar la vitalitat i l’espurna musical del compositor italià i els passatges virtuosos tan propis del seu estil, que les intèrprets van saber interpretar, tornant als símils futbolístics, amb la mestria de Xavi, la rapidesa d’execució de Messi i la tècnica de Neymar.

El músic igualadí Red Pèrill s’enfronta a un exèrcit de ninjes anònims en el seu primer videoclip

Moment del concert de presentació, dissabte passat

El músic igualadí Red Pèrill – alter ego de Marc Mateu- va treure a l’estiu el seu primer disc en solitari, anomenat ‘Planeta Crunch’, que es pot escoltar i adquirir de forma digital a la plataforma Bandcamp (https://redperill.bandcamp.com/) i a Spotify. Després de dir-nos literalment a la lletra de la cançó ‘Fuckin’ people’ que jeia i emulava un vegetal, ha esperat a aquest inici de 2015 per presentar en societat el videoclip d’aquesta peça, que s’ha convertit en la cançó franquícia del disc sonant a mitjans nacionals com Icat FM o Ser Catalunya o essent escollida “cançó del dia” al programa Cabaret Elèctric. El videoclip va ser presentat en societat en una sessió golfa al Hot Blues, el bar bressol de la música igualadina, el dia 17 de gener davant d’una nombrosa assistència de fans, extres i parroquians en general.

El videoclip es va gravar entre l’Espelt, Igualada, i Vilanova del Camí durant els dies 13 i 14 de desembre de 2014 a partir d’una idea del propi Marc Mateu i els realitzadors Victor Rubio i Vicenç Torrent. Realitzat amb pocs mitjans però bevent de l’influencia creativa del propi músic, el vídeo presenta a Mateu-Red Pèrill -vestit amb les icòniques ulleres de submarinisme i snorkel de la portada del disc- enfrontant-se a un exèrcit de ninjes anònims salvat per un solo de saxòfon ultra-funk. Un argument tan surrealista i absurd com les lletres del disc i de la cançó, que tal i com diu aquesta, podria estar basat en algun somni imbècil del propi Red Pèrill però que, d’altra banda, convida a ballar irremeiablement el seu ritme funk. Ja sigui amb la coreografia descoordinada i simpàtica proposada pels tres ballarins del videoclip o per la li vingui de gust a cadascú.

El vídeo, que està disponible a la plataforma Youtube en el següent enllaç porta unes 1.500 reproduccions en tan sols 3 dies. El disc també va sortir en format físic al novembre i es pot adquirir a Igualada (Hot Blues i Posa’l Disc) i a Barcelona (Disco100 i Discos Castelló).

Els noms propis de la música del 2014

Jordi-Savall

Crisix: El grup igualadí de trash-metal va treure l’any passat el disc «Rise…Then rest» que els va catapultar a la posició 63 de la llista «Top 100 Albumes» dels Productors de Música d’Espanya (Promusicae) i a ser escollits grup del mes de desembre pel canal americà MTV Iggy. Aquest any 2014 han arribat a un acord amb la discogràfica alemanya Apostasy Records -especialista en metal extrem- per distribuir el disc a tot Europa i als Estat Units i amb la discogràfica brasilera Urubuz Records per a Sud-amèrica.

Jordi Savall: El músic igualadí a l’exili per excel·lència. Aquest any ha rebut la «Medalla d’or» de la Generalitat de Catalunya per la seva destacada trajectòria musical i ha rebutjat el «Premio Nacional de Música» en una carta oberta al ministre Wert objectant discrepàncies amb la política cultural del ministeri espanyol que va aixecar bastant rebombori. Els mitjans de comunicació nacionals l’anomenen «El mestre d’Igualada» tot i que l’administració local hauria de fer un esforç per a què es prodigués en certa regularitat en les programacions musicals i en actes institucionals o de caràcter educatiu de la ciutat.

Josefina Rigolfas: Va marxar a principis de març i va deixar la ciutat d’Igualada i la comarca de l’Anoia orfes. Tot i que apuntava maneres de nena prodigi i solista internacional –va debutar de ben jove com a solista al Palau de la Música de la mà del mestre Eduard Toldrà– el seu principal llegat el va deixar a la ciutat d’Igualada, on va exercir de professora de piano al llarg de tota la seva vida. La seva sensibilitat musical i l’estima que tenia a la música encara ara resta inesborrable a la ciutat en llargues generacions d’alumnes i músics.

Ramon Prats: El bateria de Banyoles es va endur tres guardons de l’Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya (AMJM): músic de l’any, grup de l’any pel seu quartet i disc de l’any per «Pandora». El disc es fruit de l’encàrrec que l’«Estival de Jazz» va fer al bateria per l’edició del 2013 en programar un concert en el què es dóna, literalment, carta blanca a l’intèrpret convidat. El disc és la gravació del concert en directe a l’espai «Somiatruites» d’Igualada amb el quartet que completen Sandrine Robilliard (violoncel) Julián Sánchez (trompeta) i Martín Leiton (contrabaix) i que combina el jazz, la música lliure improvisada i alguns elements de la clàssica contemporània.

Sílvia Pérez-Cruz: La cantant de Palafrugell -una de les veus més reconegudes del panorama musical català- amb el pianista gadità Javier Galiana, Javier Colina i Marc Miralta van omplir de gom a gom el Teatre Municipal de l’Ateneu en el concert estrella de l’«Estival de Jazz» el dia que el jazz va deixar de ser momentàniament minoritari a Igualada. «El reencuentro del Güito» va ser una producció única i expressa que va consolidar també l’«Estival de Jazz» com una de les dates imprescindibles de l’estiu igualadí.

Valentí Miserachs: El compositor de Sant Martí de Sesgueioles i mestre de capella de Santa Maria la Maggiore de Roma va tornar a Igualada per dirigir, 10 anys després de la seva estrena, l’oratori «Mil Anys» dedicat al mil·lenari de Santa Maria amb els solistes Ulrike Haller, Júlia Brescó, Carles Prat, Joan Garcia Gomà, Josep Pieres, la Jove Orquestra Simfònica de l’Anoia i el cor de l’Oratori del Mil·lenari format per membres de diverses corals d’Igualada. La basílica de Santa Maria es va omplir fins dalt per una interpretació que, en paraules de Josep Miquel Mindán (director del cor del Mil·lenari) feia palès com en 10 anys de diferència el nivell musical de la ciutat havia crescut exponencialment.

2 Princeses Barbudes presenta el seu nou espectacle a la Fira Mediterrània

2pb_EBN_foto3El passat dijous, i dins el marc de la Fira Mediterrània de Manresa, la companyia igualadina “2 princeses barbudes” va presentar “Enciclopèdia baixeta de la nit” el seu nou espectacle musical per a tota la família amb tocs de clown, teatre d’objectes i poesia visual, en el que interpreten les cançons que conformen el disc homònim que varen presentar la tardor de l’any passat.

Després de l’èxit del seu primer disc i de l’espectacle “Cançons i Rimetes” -estrenat a la Mostra d’Igualada l’any 2012- que els ha fet voltar per tot el territori català i en el que van revisar cançons tradicionals catalanes recollides per Joan Amades, “Enciclopèdia baixeta de la nit” és un disc amb cançons sobre la nit i tot el què l’envolta. Segueixen amb els instruments de joguina i l’estètica minimalista, però aquest cop lletres i músiques són de creació pròpia, han editat una versió en català i una altra en euskera i amplien les sonoritats i enriqueixen els arranjaments amb nous instruments i ritmes moderns, antics, tropicals i de l’est.

Les cançons del disc i de l’espectacle parlen de les bèsties nocturnes, de les lliçons d’astronomia del Professor Alexandre Bonanit, dels itineraris dels angelets i els ratolins que s’emporten les dents, de la senyoreta Son i dels estris imprescindibles per passar una bona nit. I porten dalt de l’escenari somnis, tauletes de nit, endevinalles, llumets, observacions telescòpiques, sabatilles, got d’aigua i fins i tot una fanfàrria romanesa.

2 Princeses barbudes són Marc Marcé i Helena Casas (Pomada, Conxita, Angelina i els Moderns) fent música baixeta per a gent baixeta. Baixeta perquè es fa amb instruments petits, sense piles i que no sonen fort. Baixeta perquè és senzilla i minimalista. Baixeta perquè és artesanal i de producció numerada. Els acompanya en l’espectacle el poli-instrumentista Ildefons Alonso assumint el rol de Gripau Barbamec i Jordi Rotés de tècnic de so. La direcció artística de l’espectacle va a càrrec d’Ingrid Domingo i Jordi Farrés.

Tot i que la presentació de l’espectacle a la Fira Mediterrània només es va obrir a grups escolars i programadors, “Enciclopèdia Baixeta de la nit” es podrà veure a Igualada els dies 2 i 3 de gener al Teatre de l’Aurora, del qual ja es poden adquirir les entrades on-line a la seva pàgina web: http://www.teatreaurora.cat/

Quan la joventut és el guió principal d’un concert de música de cambra

set-14

La programació de tardor de Joventuts Musicals d’Igualada va portar a Igualada els guanyadors del IX Concurs de Cambra 2014 que organitza l’Escola de Música de Barcelona i en el que l’entitat igualadina col·labora amb l’organització d’un concert per als premiats en la categoria fins a 17 anys. I justament la joventut fou el guió principal del concert. Tant pel que fa als intèrprets com a les obres escollides pel concert.

Montserrat Seras –violí– i Víctor Braojos –piano–, formats a l’escola de Música de Granollers, varen interpretar tres de les Four short pieces del compositor anglès Frank Bridge i els Three intermezzi de l’irlandès Charles Villiers Stanford; dues obres del catàleg de joventut d’ambdós compositors i escrites en un llenguatge post-romàntic, lluny dels llenguatges que sobretot Bridge utilitzà en la seva maduresa compositiva. Es tracta d’obres líriques en la part del violí sobre el coixí harmònic del piano on els intèrprets demostraren una maduresa i una musicalitat encomiable per la seva edat. Però on el duet va demostrar a l’escenari la compenetració i conjunció que els va fer valedors del premi de música de cambra va ser en la 1a Sonata en Re Major de Ludvig van Beethoven –també una obra de joventut del mestre de Bonn– més difícil en l’execució, fent una interpretació estilísticament molt coherent i destacant l’Allegro final, de tall clàssic, on el l’estil juganer del moviment va connectar a la perfecció amb la joventut dels dos intèrprets, molt més que els moviments on es requeria aquell caràcter fort del post-classicisme Beethovenià.

És lloable la tasca de Joventuts Musicals d’Igualada de voler potenciar joves talents en forma de premis i concerts d’aquest tipus. Però, com sempre, s’ha d’apuntar negativament que un concert a l’auditori del l’Escola Municipal de Música d’Igualada en horari lectiu no atregui de forma massiva als alumnes d’aquest centre. Sobretot els joves que estan aprenent violí o piano.

Foto: Siscu Vilaprinyó

Red Perill presenta candidatura a ser el quart galàctic català amb el seu costumisme surrealista de «Planeta Crunch»

cover

Després d’haver-se foguejat amb projectes com Albatros, Bravadúnia o Dos Tosievski, el pianista, teclista, compositor, cantant i productor de música electrònica igualadí «Red Perill» –alter ego de Marc Mateu– ha tret el seu primer disc en solitari, anomenat «Planeta Crunch». El treball ha estat autoeditat i compta amb la col·laboració de Magí Batalla a la masterització (Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien, Cesk Freixas, Mínnim, etc.) i de prestigiosos músics igualadins com Xavi Plaza (saxo), Joan Vilanova o Jaume Llombart (guitarres). El disc només es pot escoltar i adquirir de forma digital a la plataforma Bandcamp (https://redperill.bandcamp.com/).

«Planeta Crunch» és un disc que no deixa indiferent a ningú. Es fonamenta en les bases electròniques del propi creador –que al disc programa i aporta veus, guitarres, teclats, vocoders, melòdica, saxo i percussions– i en un llenguatge molt proper al jazz de Miles Davis o Thelonious Monk. Les composicions del disc oscil·len entre la psicodèlia de Radiohead, el rock progressiu i simfònic de Pink Floyd, la música electrònica de St. Germain i, sobretot, la música negra com el soul o el funk de Stevie Wonder, Jamiroquai o Guillamino en l’àmbit català. Tot i així, en composicions com «Metamorfosi formosa amb formol», la creació evoluciona cap a llenguatges minimalistes que recorden l’estil de Philip Glass o el de Guillermo Klein, una de les persones que més l’ha influenciat musicalment.

Deixant de banda qüestions musicals i estilístiques, el disc sobresurt per la poètica de les lletres. A tots aquells que els hi agrada la cançó galàctica del triumvirat format per de Antònia Font, Jaume Sisa o Quimim Portet descobriran en Red Perill el quart galàctic català. Salvant distàncies, la introducció musical de «Planeta Crunch» podria ben bé ser conceptualment la de «Batiscafo katiuscas». Ara bé, l’univers poètic, evocatiu, surrealista i absurd que crea Perill és molt més histriònic i dut a l’extrem, tan en qüestions musicals com en les lletres de les cançons –imperdibles – on és notòria la confluència amb les reflexions del seu perfil a twitter (@redperill) i d’altres usuaris amb els que comparteix missatges que ratllen l’absurd. Un costumisme surrealista que beu de diverses inspiracions, des de Cortázar fins a Mortadelo i Filemón.

Un disc per , tal i com diu en la cançó «Fuckin’ people», als que «necessiten un parabrises mental per sortir dels paradigmes habituals»