El Llibre Vermell segons Carles Viarnès i Pep Massana

llibrevrmell13 (6)

Aquest cap de setmana, i dins el cicle de tardor de Joventuts Musicals d’Igualada, els músics igualadins Carles Viarnès i Pep Massana varen reivindicar al Teatre de l’Aurora un dels llegat musicals catalans més importants d’Europa, el cançoner del llibre Vermell de Montserrat, amb una adaptació per a violí i piano utilitzant llenguatges d’avantguarda. L’espectacle, d’escenografia sòbria va comptar també amb uns instruments de fabricació pròpia: l’organistrum i un violí octavat de 8 cordes per a interpretar les versions originals.

Si bé és cert que de Jordi Savall fins a la Companyia Elèctrica Dharma, són moltes i diverses les relectures i adaptacions que s’han fet del Cançoner Montserratí, la majoria d’aquestes són interpretacions bastant fidels al contingut musical original. En aquest cas fugen d’aquest relat historicista i ortodox per oferir-ne una interpretació molt més lliure i inspirada, alhora que amb un rigorós treball motívic darrere.

Qui coneix les trajectòries dels dos intèrprets va poder copsar que el resultat no deixa de ser la suma de les fortes i consolidades personalitats musicals de cadascun d’ells. El piano d’Urban Tactus, pausat i atmosfèric, amb un resultat sonor que tan ens pot recordar les sonates de violí de Charles Ives o la música per a piano de Frederic Mompou en el “Laudeamus Virginem”. I el violí enèrgic i virtuós de Pep Massana, amb influència d’altres cultures, com en la interpretació de “Cuncti Simus concanentes” on recorre a la tècnica de glissandos habitual de la música carnàtica de la índia.

Tot i aquesta còctel heterogeni de personalitats i estils musicals, el resultat final és una proposta consistent i amb una coherència musical que va convèncer a una sala on s’havien vengut totes les localitats. La llàstima d’un concert d’aquesta qualitat és que segurament, i com és habitual, si els intèrprets no haguessin sigut de casa estaríem parlant d’una assistència escassa o pràcticament nul·la. O no, potser una revisió d’una de les joies musicals quasi-anoienca, catalana i d’Europa del segle XIV realment encara té ganxo entre el públic igualadí.

 

Quan programar Bach es pot considerar un acte de música “underground”

Imatge

Com ja comença a ser habitual, els cicles de tardor que organitza Joventuts Musicals porten a Igualada prestigiosos intèrprets catalans i grans obres de la música universal El passat dissabte 5 d’octubre va ser Eulàlia Solé, una de les pianistes més consolidades de l’actual panorama musical, qui va interpretar el seu darrer disc, “En el nom de Bach, präludien und fugen”, on fa un recorregut per les tonalitats dels preludis i fugues de “El clave ben temperat” que componen el nom de Bach segons la nomenclatura musical alemanya: B (Si bemoll); A (La), C (Do) i H (Si natural) en les seves modalitats majors i menors. Un disc recentment guardonat en els “Premios de la Música Independiente 2013” com a millor àlbum de música clàssica.

En el llibret del disc, parla de la seva relació amb la música com una vivència personal íntima, amb un discurs espiritual en el que ressalta, per sobre de tot, la fenomenologia de la interpretació de la música de Bach. Tot i que aquesta visió de Bach com a un compositor superlatiu consumat pot arribar a ser discutit per altres corrents d’opinió, la veritat és que a Eulàlia Solé li funciona a la perfecció. D’una partitura que d’antuvi es podria considerar com un tractat teòric sobre l’afinació en els instruments de tecla, la transforma en un concert d’una poètica sublim. La interpretació genuïnament personal que en fa, coherent al llarg de tot el repertori del concert, fuig dels histrionismes sonors per defensar una lectura fràgil, sense contrastos altisonants i d’una musicalitat inqüestionable. Una interpretació molt entenedora que s’ha de valorar, sobretot, degut a la complexitat que presenta l’escriptura contrapuntística de l’obra.

És de celebrar que es pugui escoltar a Igualada la intèrpret catalana referent del mestre de Leipzig, tot i la dificultat que suposa programar avui en dia preludis i fugues de Bach. Un acte que casi es pot catalogar d’ “underground” i que, potser, li escau la mar de bé el premi obtingut de la música independent.

L’Estival de Jazz clou amb més de 9 hores seguides de jazz en directe al Parc de Vallbona

OXPcfdQQKhjZ6jlozFjfpgtQ2e0sXKPF1MgNnnZVQqU

Un dia absolutament assolellat, un escenari on durant més de 9 hores seguides es va interpretar jazz en directe, gespa per a que el públic es relaxés, les excel·lents paelles que tres voluntariosos cuiners van preparar i les piscines per als més menuts van resultar un còctel que va funcionar a la perfecció i que van fer que la última jornada del primer Estival de Jazz d’Igualada clogués amb èxit amb el pic-nic Jazz al Parc de Vallbona.

Així com els altres dies els concerts de l’estival s’havien caracteritzat per portar a Igualada les últimes tendències del jazz d’avantguarda, el diumenge sobre l’escenari van anar-se succeint estils més pròxims al gran públic que van permetre als assistents passar un magnific dia familiar o amb els amics. Sobre l’escenari van passar els combos i Big Bands de les diferents escoles de música d’Igualada creant així un espai per als estudiants de música de la ciutat i la anomenada “Igualada All Stars” que va reunir la majoria de músics de jazz professionals igualadins en una jam-session que va fer vibrar al públic assistent.

Hores abans el dixie alegre i festiu de la formació Dr. Jazz Friends havia iniciat els concerts del pic-nic jazz sobre la gespa del Parc de Vallbona i en acústic per transportar els assistents més matiners als jardins d’alguna ciutat qualsevol de Louisiana i Robert Nesta Songs a ritme de jazz i ja sobre l’escenari, a algun parc de l’illa de Jamaica. Robert Nesta Songs és el projecte liderat per el guitarrista Adrià Plana creat per homenatjar al cantant de reggae jamaicà Bob Marley en clau de jazz. Amb una banda formada per músics provinents del jazz, la interpretació i la sonoritat de les cançons de Marley agafen un caire sonor nou però mantenen l’essència rítmica i festiva que el va fer conegut arreu del món.

Una jornada festiva que va integrar encara més l’Estival a la ciutat i va aproximar el jazz a un públic de totes les edats que van omplir el Parc de Vallbona durant tot el dia.

Ramon Prats presenta “Pandora” a camí entre el free-jazz, la composició espontània i la música indeterminada

IMG_0039_veu

Ramon Prats, un dels bateries més valorats del nostre país, sempre havia volgut crear el seu propi món sonor. I el dia que l’Estival de Jazz d’Igualada li va proposar el concert “Carta blanca”, ell mateix explica que es va obrir la caixa de Pandora i van començar a sortir totes les seves inquietuds i maldecaps. Per aquest motiu, el dissabte 29 de maig al recent inaugurat espai gastronòmic-cultural Somiatruites va presentar en concert “Pandora”, una proposta en la que s’ha acompanyat de Sandrine Robillard al cello, del trompetista andalús Julián Sanchez i Martin Leiton al contrabaix, el seu projecte més personal.

A camí entre el free-jazz d’Ornette Coleman, la composició espontània d’Steve Coleman i la música indeterminada de Morton Feldman, Ramon Prats aprofita les infinites possibilitats sonores que hi ha entre del so més clàssic i acadèmic del duet que formen puntualment el cello i el contrabaix fins al so més a l’estil jazz que poden produir el trio bateria, contrabaix i trompeta.

El concert s’inicia amb “L’atracció del no-res” una obra on Prats es qüestiona la violència que produeix la primera nota de tota expressió musical després del silenci que hi ha just abans. La importància de l’instant en que un comença a tocar ja és una preocupació que altres musics havien afrontat, com per exemple Pau Casals, i aquí Prats l’enfoca com el despertar dels instruments i la trobada a l’uníson d’aquests després d’una seqüència de cànons enigmàtics. La peça “Tots a la una però cadascú a la seva” i “cruixent de bacallà” presenten les línies mestres del llenguatge que prats explota durant el concert i com ha traduït les seves idees a la bateria cap als tres instruments melòdics. Un llenguatge en el que el ritme pren molta més importància que no pas la melodia o l’harmonia.

El punt culminant del concert arriba amb “Pandora”, la peça que dóna nom al concert en la que la música simula, amb una escriptura en el pentagrama similar a les composicions en espiral del compositor americà George Crumb, la ubicació dels músics dins aquesta caixa i com en van sortint aleatòriament per passar a interpretar una seqüència rítmica que progressivament farà una transició cap a una seqüència melòdica. Aquí utilitza el recurs de les seqüències isorrítmiques dels motets medievals del segle XIII però amb llenguatges actuals, recurs que compositors com Olivier Messiaen també van explotar al llarg del segle XX. El concert acaba amb “Ctrl+z”, en el què, tal i com el seu nom indica, es desfà tot el concert de forma invertida i simplificada per acabar amb el silenci del principi que torna a tancar la capsa de pandora.

Una proposta diferent i molt personal que s’ha pogut fer gràcies a la iniciativa de l’Estival de Jazz en programar un concert en el què es dóna, literalment, carta blanca a l’intèrpret convidat.

El claustre renaixentista de l’Escola Pia acull un concert de l’escena musical catalana del jazz actual

escolapia2

L’incomparable marc del Claustre renaixentista de l’Escola Pia d’Igualada ha sigut durant molts anys i, esperem que ho continuï sent, testimoni de grans concerts d’estiu a l’aire lliure. Aquest cop, la combinació de l’Estival de Jazz amb les Serenates d’Estiu de Joventuts Musical d’Igualada ha permès que el claustre visqués en primera persona un concert doble a càrrec de formacions i intèrprets cabdals dintre el panorama jazzístic de l’escena musical catalana.

David Soler i Dani Pérez, dos dels guitarristes més personals i actius de l’escena catalana, van acceptar la proposta de l’Estival de Jazz de fer un concert conjuntament. Tot i que interpretaren composicions pròpies antigues, el format de duet d’aquests dos enormes guitarristes era una primícia. Mai abans havien coincidit sols en un escenari. El resultat d’aquesta trobada va ser una confluència de les seves inquietuds tímbriques i sonores en el que cada composició partia d’una idea embrionària sobre la qual, de forma reiterativa i improvisada, experimentaven les diferents sonoritats que un instrument com la guitarra elèctrica pot produir gràcies a la utilització d’un curull ventall de pedalers (i en el cas de Soler, en ocasions la pedal steel), recreant-se obstinadament en la bellesa de les sonoritats generades. Un concepte, el de la recreació en la sonoritat, que els compositors impressionistes francesos van introduir en la música a inicis del segle XX i que molts intèrprets actuals de jazz han agafat per apostar-hi en les seves interpretacions.

La segona part del concert va anar a càrrec de la Free Spirits Big Band de David Mengual, una formació molt jove, sòlida, amb un so consistent i molt compacte en les seccions de trompetes, trombons i saxos que, amb la particularitat de pujar a l’escenari amb dues bateries, li conferia un contundència i una personalitat molt especial. Van interpretar un conjunt de suites per a Big Band del pianista català Toni Vaquer que serà el material que enregistraran pròximament per al seu tercer disc i que, com ja han demostrat en els seus dos anteriors treballs, continua en l’aposta dels nous llenguatges d’avantguarda.

La música lliure d’avantguarda dels excèntrics Vrak Trio convenç al públic de l’Estival de Jazz

DSC_0390retocada

Ja és habitual que als concerts que se celebren cada dijous al bar Hot Blues d’Igualada siguin una experiència inoblidable tan per als assistents com per als propis músics que hi actuen. L’espai ja és una realitat coneguda dins les sales de concerts de Catalunya que aposten per les noves tendències de la música actual. I els intèrprets ja saben per endavant que els espera una sala plena, amb un públic extremadament atent al concert, que valorarà la perícia de l’intèrpret i la gosadia de la proposta. Per tant, no sorprèn l’aposta pel “free” en el concert emmarcat dins l’estival de Jazz dels francesos Vrak Trio.

El “free”, o estil lliure, es caracteritza bàsicament per generar les composicions de forma col·lectiva i improvisada per tots els membres de la banda, durant el concert, sense haver preestablert res a priori. Tot i que es va desenvolupar en la dècada dels cinquanta i seixanta per músics americans com Ornette Coleman, Don Cherry o Albert Ayer, encara avui és una “rara avis” a l’escena musical catalana i no és fins als últims 5 anys que aquesta forma lliure d’expressió ha començat a introduir-se a casa nostra. Per això cal lloar la proposta agosarada de l’Estival de Jazz de portar música d’avantguarda a Igualada i apreciar l’espai del Hot Blues per la seva convicció en aquestes formes experimentals abstractes i de difícil digestió.

El concert de Vrak Trio no va deixar indiferent a ningú. La formació formada per Etienne Lecomte a les flautes travesseres, Laurent Guitton, a la tuba i Oriol Roca a la bateria ja és per si sola una combinació excèntrica dins el món de la música de la que no se’n coneixen precedents. La combinació dels tres instruments resulta en un conjunt de sorprenents efectes sonors i rítmics que els intèrprets porten al límit de les possibilitats de cada instrument. A la bateria, Oriol Roca genera patrons rítmics amb les mans o amb les baquetes del dret i del revés, més propers al sorollisme i a la música contemporània que no pas al jazz, amb l’objectiu d’acolorir les frases que els seus companys estan improvisant i generant diàlegs melòdics només amb instruments de percussió. Laurent Guitton porta la tuba al límit de les seves notes greus, buscant efectes de contrabaix, i les agudes, com si d’una trompeta o un fliscorn es tractés, de les intensitats més piano (posant un jersei a la campana per fer un efecte forçat de sordina) a les mes forte buscant sempre un diàleg amb Etienne Lecomte. Aquest fa anar la flauta travessera com vol, bufant-la com és habitual o més forçat per fer sortir més aire, percutint les claus per generar sorprenents efectes rítmics o altres efectes per fer-la sonar a l’extrem de les seves possibilitats sonores.

La proposta musical que planteja Vrak Trio s’hauria de situar dins el catàleg de músiques d’avantguarda, més que no pas del jazz clàssic, ja que tot i que Oriol Roca si que prové del món del jazz els altres dos provenen de la formació acadèmica de música clàssica i contemporània. Un resultat final creat in situ, que beu de la música francesa de Debussy i Ravel amb les melodies modals que crea la flauta, una tuba histriònica que dialoga constantment amb el conjunt i una percussió que a cop d’efectes propers al sorollisme va rebre, com sempre, una excel·lent i merescuda acollida del públic assistent al Hot Blues.

Una proposta singular per començar l’Estival de Jazz d’Igualada

duet

L’Estival de Jazz d’Igualada ja és una realitat des de que dimarts al vespre es presentà a l’adoberia el llibre “El cas Jamboree” del periodista i crític musical Pere Pons i del concert de Duet, una formació de contrabaix i veu.

El llibre “el cas Jamboree” es va escriure per homenatjar el 50è aniversari de la mítica sala Jamboree de Barcelona, el club de Jazz més antic de tota la península ibèrica en el que cada dia, sens falta, hi ha actuacions en directe tan dels músics de l’escena catalana com de les millors propostes del jazz europeu i mundial. El conegut periodista musical Pere Pons (El Punt, La Vanguardia, Avui, Ràdio 4, entre d’altres) escriu 15 relats on fets reals d’estrelles del Jazz com Chet Baker o Wayne Shorter o personatges com Ava Gardner s’entrellacen amb la ficció més inversemblant. El llibre també va acompanyat d’una selecció de testimonis, cròniques, documents i fotografies inèdites.

Duet, la formació de la cantant Mayte Alguacil i el contrabaixista Pau Lligadas van presentar una proposta molt poc habitual en l’escena musical jazzística i de la música moderna. Es coneixen molt poques formacions que s’atreveixin a pujar a l’escenari amb només un contrabaix i veu per interpretar un concert de dalt a baix. Basant-se en un repertori d’estàndards de jazz clàssics i cançons de Stevie Wonder o Ray Charles, Duet va captivar el públic present a l’adoberia amb una proposta íntima de petit format en la que els intèrprets van exhibir, tot i la seva joventut, una tècnica encomiable i una varietat elevada de recursos tímbrics i rítmics que van portar a Lligadas a crear acompanyaments des delwalking del swing més clàssic fins a rascar el contrabaix com una guitarra flamenca. Per la seva banda, Mayte Alguacil va exhibir una veu delicada i gens forçada però amb una versatilitat capaç de cantar qualsevol melodia. Fins i tot frases a tota velocitat a uníson amb el contrabaix.

Un llibre i una formació singulars en un edifici singular per a un Festival de Jazz que també s’espera sigui singular.

Bridges Trio i Chris Cheek presenten l’Estival de Jazz d’Igualada

Bridges Trio & Chris Ckeek - Hot Blues  (8)

Amb el concert que dissabte 4 de maig van oferir els Bridges Trio i el saxofonista nord-americà Chris Cheek al bar Hot Blues, l’associació “Tocats de Jazz” va encetar i presentar l’“Estival de Jazz d’Igualada” que es celebrarà a finals de juny a la ciutat.

Els vallesans Bridges Trio són una formació amb un estil pausat a cavall del jazz contemporani i de l’indie-pop trist, o slowcore, en el que donen més importància al resultat final del conjunt que no pas a la demostració de virtuosismes tècnics, dels quals no en són exempts. I, de la mateixa manera que en els seu treball anterior “Mans” (Quadrant, 2011) van comptar amb la participació del guitarrista David Soler, aquest mes de maig entren a l’estudi per gravar un nou treball amb el prestigiós músic americà Chris Cheek. un dels millors saxofonistes de jazz de la generació que va arribar al New York dels anys 90. El repertori que varen interpretar dissabte al Hot Blues serà el material que enregistraran la setmana següent en les sessions de gravació i treball als Pirineus catalans.

La proposta agosarada de col·laboració que el trio català va llançar a Chris Cheek va ser recollida de forma afirmativa per el saxofonista americà, que, tal i com es va poder escoltar al concert, no només posa les notes de les tranquil·les i boniques melodies compostes pels catalans sinó que s’integra a la perfecció a les sinergies musicals del jazz fresc i jove que proposen. Cheek es dedica a l’encomiable tasca de potenciar les melodies de marcades línies clares i respectar els arranjaments delicats i minimalistes del grup com si fos un membre més de la formació amb anys de treball conjunt, i no pas a l’estil del guest star que només participa per brillar durant les seves intervencions.

Un concert per assaborir amb calma que, segurament, va decepcionar als que buscaven una vetllada nocturna amb altes dosis de groove poc temperamental però que no va impedir que el local presentés una bona entrada per ser un dissabte al vespre.

Simfonies i rock’n roll

 Performing on Stage

Quan algú diu “a mi la música clàssica em relaxa” no puc parar de pensar que a mi la 5ª simfonia de Beethoven em fot a cent. Com em va dir algú, “és un puto concert de rock’n roll”. Però dels de Led Zeppelin, dels de veritat. Dels viscerals. D’aquells on la descarrega d’energia que es produeix a l’escenari fa pujar l’adrenalina de tota l’audiència.

I si a Woody Allen cada cop que escolta l’obertura de l’òpera “Tanhausser” de Richard Wagner li venen ganes d’envair Polònia, segurament n’hi haurà d’altres que escoltar la 7ª Simfonia de Dmitri Xostakóvitx els hi dóna suficient energia per poder aguantar un setge igual o més llarg que el de von Leeb sobre Leningrad. Potser ens va faltar això al 1714. Ves a saber.

També hi ha qui s’ha fet farts de plorar escoltant el “Lacrimosa” del Rèquiem de Mozart mentre d’altres no han pogut parar de riure amb obres com “La màquina d’escriure” del compositor americà Leroy Anderson. N’hi ha que han ballat apassionadament valsos d’algun ballet de Txaikovsky i n’hi ha d’altres que han fet petar els dits sorollosament al ritme swingat de l’ària “I Got Plenty O’ Nothing” de l’òpera Porgy and Bess de George Gershwin. O molts catalans, que trempen de valent només escoltar el majestuós inici dels instruments de metall, a l’estil de l’antiga caràtula de la Metro-Goldwyn-Mayer, que Albert Guinovart va orquestrar per la sardana de Joaquim Serra “Recordant Vic”.

Ara bé, si us voleu relaxar, deixeu-vos de presses i de punyetes, estireu-vos al sofà, i escolteu, per exemple, la “Pavane pour une infante défunte” de Maurice Ravel o les “Gymnopédies” d’Eric Satie. No us defraudaran.

Concerts de Champions League

06_pano

Si el C.F. Igualada es classifiqués per les últimes rondes de la Copa del Rei i li toqués enfrontar-se a un equip de Champions League, la sorpresa saltaria no venent totes les localitats. Doncs el passat mes de novembre, es va programar a Igualada la integral de les Suites per a violoncel sol de J.S. Bach. Una obra considerada cabdal en la història de la música a càrrec d’un dels instrumentistes de més renom del nostre país, Lluís Claret.

Però Igualada, una ciutat que es vanagloria de tenir un ensenyament excel·lent i d’un batec musical encomiable, no aconsegueix que un concert de Champions League s’ompli absolutament. Que els estudiants no hi assisteixin. Que part del múscul musical que la ciutat presumeix tampoc. Que l’ajuntament no programi concerts. Que els regidors de cultura no hi assisteixin. O que els mitjans no n’informin adequadament. Són fets que hauríem d’analitzar en profunditat.

Aferrant-nos a l’al·legoria del quadre de Paul Gauguin “D’on venim? Què som? On anem?”, per valorar amb criteri tots els moviments musicals contemporanis, siguin acadèmics, de música comercial o underground, hem de saber valorar també la música dels segles passats. Tan la societat en general com el discutit Ministre Wert, que vol eliminar l’educació artística del sistema educatiu. han d’entendre que si no som capaços de transmetre d’on venim a les següents generacions, probablement siguin incapaces de valorar en la seva justa mesura un concert de Champions League d’un de Tercera Regional, que, amb tots els respectes, també s’ha de saber valorar. Només faltaria.