Un viatge vocal des d’Igualada fins a l’Europa del Renaixement i el Barroc

Que el cicle de concerts que Joventuts Musicals d’Igualada coorganitza amb el Teatre de l’Aurora aposti per joves professionals igualadins és una notícia que sempre és benvinguda. Aquest cop, el tenor igualadí Joan Eudald Castelltort, acompanyat de forma solvent per Ariadna Cabiró (clavicèmbal) i Dimitri Kindynis (violoncel) va fer un concert en el que també col·laboraren dos músics igualadins més: Nuska Corrià (flauta de bec) i Daniel Vilarrúbias (violí barroc). Juntament amb el tenor, aquests formen part d’una excel·lent generació de músics igualadins que s’estan obrint pas o ja s’han consolidat dintre els circuits professionals del nostre país.

El prestigiós crític musical nord-americà Alex Ross va dir “M’acosto a la música no com un àmbit autosuficient, sinó com una forma de conèixer el món”; atenent-nos a les seves paraules, el tenor igualadí va oferir un viatge per l’Europa dels segles xvi, xvii i xviii. Per al Segle d’Or espanyol en el que va destacar la utilització del registre de llaüt del clavicèmbal per apropar-nos més al so original de l’època. La Itàlia del Barroc, totalment fragmentada en petits estats, va reivindicar la seva identitat cultural inventant-se l’òpera i el baix continu. Els intèrprets van plasmar-ho amb l’aparició a l’escenari del fins llavors absent cellista francès per interpretar amb un so especialment bonic el baix continu a tot el repertori barroc que seguia. El viatge va continuar per l’Alemanya del declivi de l’Imperi Romano-Germànic de la mà del mestre de Leipzig J.S. Bach i la de G.P. Telemann, i per l’Anglaterra de les dues revolucions del s. XVII amb àries d’òperes de H. Purcell i una ària final de G.F. Haendel en la qual Joan Eudald Castelltort va fer gala de la seva tècnica més virtuosa.

La diversificació i curosa selecció de repertori profà i una excel·lent explicació a càrrec del propi intèrpret, integrada de forma molt natural dins el marc del concert, va servir perquè els assistents poguessin fer un viatge (iniciàtic per alguns) tant per la música com per la ideologia i el context de la societat civil d’aquella època.

Un concert de sonats amb una obsessió que es diu humor

Aquest cap de setmana, el cicle que Joventuts Musicals d’Igualada coorganitza amb el Teatre de l’Aurora va fugir dels convencionalismes dels concerts per presentar l’espectacle Sonats. Música, cançons i altres obsessions. S’hi presenta un viatge històric de la mà de tres artistes reclosos en un psiquiàtric que interpreten música de caràcter lleuger de la primera meitat del segle XX; una proposta absolutament desenfadada que va posar sobre la taula la mateixa pregunta que l’any 1995 el prestigiós pianista austríac Alfred Brendel va fer en en el seu assaig teòric titulat Ha de ser la música clàssica totalment seriosa?.

Tal i com apunta el compositor i teòric català Benet Casablanques en el seu llibre L’humor en la música, sovint els concerts de música acadèmica porten incorporades unes convencions que fa molt difícil que el públic pugui esclafir a riure al mig del concert. En la música, d’humor, sempre n’hi ha hagut, i és evident que aquest ha contemplat registres molt diversos, des de paròdies elementals a ironies molt subtils. Per tant, és d’agrair que es programin concerts en què es dessacralitzi la música i permeti al públic gaudir de repertori de primera fila amb un somriure a la cara.

I això és el que van fer la soprano Maria Jesús Martínez de Arenzana, el guitarrista David Murgadas i l’actor Joan Valentí a Sonats. Música, cançons i altres obsessions. Amb un plantejament senzill van enllaçar peces de sarsuela d’inicis de segle XX, on va destacar la interpretació de Martínez de Arenzana, obres de Granados i Albéniz, amb virtuosismes inclosos per part de Murgadas, així com repertori líric i lleuger amb una posada en escena humorística liderada per l’actor Joan Valentí que va fer riure molt al públic. El repertori de l’espectacle tenia el fil comú de que la majoria de les obres es van escriure a finals del segle XIX i a principis del XX, i, per tant, tal i com l’espectacle presenta, eren obres habituals del repertori que s’escoltava al nostre país després de la Guerra Civil. El resultat, un concert de repertori de primera fila desencotillat amb l’ús de l’humor i una desdramatització d’una època fosca en la que també hi havia música que l’il•luminava.

El Llibre Vermell segons Carles Viarnès i Pep Massana

Aquest cap de setmana, i dins el cicle de tardor de Joventuts Musicals d’Igualada, els músics igualadins Carles Viarnès i Pep Massana varen reivindicar al Teatre de l’Aurora un dels llegat musicals catalans més importants d’Europa, el cançoner del llibre Vermell de Montserrat, amb una adaptació per a violí i piano utilitzant llenguatges d’avantguarda. L’espectacle, d’escenografia sòbria va comptar també amb uns instruments de fabricació pròpia: l’organistrum i un violí octavat de 8 cordes per a interpretar les versions originals.

Si bé és cert que de Jordi Savall fins a la Companyia Elèctrica Dharma, són moltes i diverses les relectures i adaptacions que s’han fet del Cançoner Montserratí, la majoria d’aquestes són interpretacions bastant fidels al contingut musical original. En aquest cas fugen d’aquest relat historicista i ortodox per oferir-ne una interpretació molt més lliure i inspirada, alhora que amb un rigorós treball motívic darrere.

Qui coneix les trajectòries dels dos intèrprets va poder copsar que el resultat no deixa de ser la suma de les fortes i consolidades personalitats musicals de cadascun d’ells. El piano d’Urban Tactus, pausat i atmosfèric, amb un resultat sonor que tan ens pot recordar les sonates de violí de Charles Ives o la música per a piano de Frederic Mompou en el “Laudeamus Virginem”. I el violí enèrgic i virtuós de Pep Massana, amb influència d’altres cultures, com en la interpretació de “Cuncti Simus concanentes” on recorre a la tècnica de glissandos habitual de la música carnàtica de la índia.

Tot i aquesta còctel heterogeni de personalitats i estils musicals, el resultat final és una proposta consistent i amb una coherència musical que va convèncer a una sala on s’havien vengut totes les localitats. La llàstima d’un concert d’aquesta qualitat és que segurament, i com és habitual, si els intèrprets no haguessin sigut de casa estaríem parlant d’una assistència escassa o pràcticament nul·la. O no, potser una revisió d’una de les joies musicals quasi-anoienca, catalana i d’Europa del segle XIV realment encara té ganxo entre el públic igualadí.

 

Mínnim omple el Teatre de l’Aurora en la presentació del seu primer disc

Mínnim, el quartet igualadí liderat pel guitarrista i compositor Santi Méndez, va presentar el seu primer disc editat sota l’aixopluc del segell SatéliteK el passat diumenge a la ciutat d’Igualada. La sala del Teatre de l’Aurora es va omplir de gom a gom amb un públic que, majoritàriament, havia col·laborat en el finançament del projecte via la plataforma de micro-mecenatge Verkami.

Amb una posada en escena sòbria, el quartet format pel mateix Sant Méndez a la guitarra i veu, Neus Peris al piano i als cors, Toni Vilaprinyó al baix i Ildefons Alonso a la bateria, percussions i cors va interpretar totes les cançons del disc en una execució remarcable. La llarga i variada trajectòria professional de cada un dels músics en altres formacions, tan de pop-rock com jazz, música clàssica, musicals de prestigi o en la música tradicional i la seva excel·lent formació acadèmica fan que el treball que va presentar Mínnim tingui una solidesa tècnica encomiable. El quartet va presentar una proposta musical molt ben treballada, amb uns arranjament cuidats al detall i unes composicions, que tot i alinear-se en la categoria del pop-rock d’autor, fan aclucades d’ull a la fusió subtil i elegant a altres estils com el clàssic, el jazz, ritmes llatins o estils més agosarats com el grunge. Tot i aquesta fusió, el resultat final és el d’un excel·lent disc sense altisonàncies tímbriques o sonores i amb una coherència estilística que es manté al llarg de les 11 composicions que el formen, amb unes lletres que resulten un concentrat de sentiments i vivències a través de personatges anònims que somien, lluiten, enyoren o estimen.

La música i la lletra de les cançons del disc venen signades pel mateix Santi Méndez excepció de les lletres de “Nostàlgia” i “El darrer home lliure”, que estan escrites pel periodista igualadí Francesc Vilaprinyó, i de la col·laboració en la cançó “Voltes” dels arranjaments per a quartet de corda del músic igualadí Jordi Marcé. El disc, que ha estat enregistrat i produït per Magí Batalla (Anna Roig i l’ombre de Ton Chien i Cesk Freixas) i masteritzat per Ferran Conangla, compta també amb la col·laboració de Peter Mayr als orgues Hammond i el sintetitzador Moog, Berta Garcia “Nuna” als cors i Luis Peña, Mª Neus Carles, Pol Berlinches i Quico Pugès al quartet de corda.