La Gramophone All Stars Big Band clou l’Estival de Jazz 2014 a ritmes jamaicans

El sol va tornar a acompanyar durant tot el dia el pic-nic Jazz al Parc de Vallbona i, com l’any passat, es va tornar a convertir en l’acte més participatiu i reeixit de de l’Estival de Jazz d’Igualada 2014. Paelles per dinar, piscines per als més menuts i un escenari on durant 9 hores es va poder escoltar el dixie dels Dr. Jazz Friends, La Big Band de l’Escola de Música d’Igualada, els músics de l’Escola LAM i els de l’Aula de Música d’Igualada o la Big band de l’Escola Akords. Una immensa varietat del jazz i de la música moderna que en aquests moments es pot escoltar a les escoles d’Igualada i que formen part de la columna vertebral d’aquest picnic-jazz.

Però, sens dubte, els caps de cartell va ser el concert de música a ritme jamaicà de la Gramophone All Stars Big Band. Amb 3 discs a l’esquena i amb directes als festivals més importants de l’estat, la banda liderada musicalment pel saxofonista Genís Bou, i a l’escenari per la carismàtica veu de Judit Neddermann, va portar a Igualada el repertori què formarà part del quart i nou disc de la formació – que gravaran aquest més de juliol amb el títol «Jazzmaica» – amb temes de Skatalites i dels no tan coneguts The Winstons, Jackson Sisters o Smokey Robinson a més de versions d’Stevie Wonder, Sam Cooke o Barry White. Aquest disc, i a diferència dels altres, comptarà amb la presència d’una Big Band formada per part dels millors músics joves del jazz català actual, una aposta interessant que transporta el repertori habitual d’ska-jazz, rhythm and blues o soul a una nova dimensió molt més jazzera, en la que la secció de vents metalls pren molt més protagonisme.

Amb aquest concert es va cloure el picnic-jazz de l’Estival de Jazz, una jornada que hagués pogut ser immillorable si no fos pel vent persistent que va anar bufant durant tot el dia i que va fer anar de corcoll els músics de l’escenari. Prova d’això, va ser que el directe de la Gramophone All Stars Big Band va tardar una mica a agafar el groove que requeria l’ocasió, però, un cop els músics es van sentir còmodes a l’escenari, els excel·lents arranjaments, la veu de Nedderman i la conjunció de la base del grup van resultar un còctel que va fer ballar i gaudir els assistents.

(Foto: Marc Vila)

El “Reencuentro con el Güito” o el dia que el jazz va deixar de ser momentàniament minoritari a Igualada

El Güito va néixer l’any 2005 quan Sílvia Pérez-Cruz i el pianista gadità Javier Galiana acabaven els seus estudis a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). En aquells temps simbolitzava un gitano que viatjava a Amèrica per descobrir i fusionar els palos del flamenc amb el jazz. El viatge del personatge principal va ser l’excusa de Galiana per plasmar l’apropament d’aquestes músiques i la trobada amb una dona que cantava “sons negres” per unir les dues tradicions musicals.

La negativa d’ella a consumar la relació amorosa va deixar les portes obertes a continuar la cerca i, quasi 10 anys després, – i amb dos escuders de luxe com Marc Miralta a la bateria i Javier Colina al Contrabaix – Galiana i Pérez-Cruz recuperen el projecte i el transformen radicalment en «El Reencuentro del Güito», un espectacle únic revisat i arranjat expressament per a l’Estival de Jazz, que van omplir fins la bandera el Teatre Municipal de l’Ateneu el dia que el jazz va deixar de ser momentàniament minoritari a Igualada.

Al cap d’aquest temps, i després de creuar el mar i quedar-se sol al continent americà, el Güito ha viatjat al sud i incorpora cançons de Mèxic («Cucurrucucú paloma»), Perú («mechita»), Argentina («Alfonsina y el mar») o Brasil (en una lenta, cristal·lina i sorprenent revisió de «La lambada»), recupera cançons flamenques de Javier Ruibal («Por tu amor me duele el aire») com també composicions de la pròpia Pérez-Cruz i de Galiana que han escrit durant aquests darrers 10 anys. I del record de fa 10 anys manté les aplaudides «Dime que si» y «Noche en el río». La veu inconfusible de Sílvia Pérez-Cruz, delicada i càlida en moments i lluminosa i amb força en d’altres, que combina la improvisació del jazz, el “duende” del flamenc, la “saudade” del fado i la naturalitat de la cançó de taverna va captivar el públic, mentre que, la perícia de Galiana en combinar harmonies jazz i flamenc amb la cançó iberoamericana va aconseguir que sonés alhora Chano Dominguez, Bill Evans o Bebo Valdés sense afectar la pròpia personalitat del pianista. Colina i Miralta, impecables en l’execució, van destacar sobretot en els moments de llibertat i improvisació amb llargs aplaudiments al final de «Paseo de los tristes».

Però aquests 10 anys, també han situat Sílvia Pérez Cruz com un referent de la cançó a tota la península i a part d’Europa, mentre que Javier Galiana ha passejat el seu art flamenc al piano arreu del món. Un luxe que l’Estival de Jazz pugui portar a Igualada intèrprets de tan renom i un privilegi haver assistir a aquest retrobament amb el Güito tot esperant que el proper cop que es retrobin, no hagin passat 10 anys sinó molts menys.

(Foto: Marc Vila)

L’Estival de Jazz s’arrisca amb èxit en la «Carta Blanca» a Dani Comas

Fa mig any, en una entrevista a el Periódico de Catalunya, la cantautora Bikimel deia «Crec que el risc està clarament infravalorat en aquest país». Segurament no coneixia l’Estival de Jazz d’Igualada, perquè donar total llibertat a un músic perquè faci un concert de la manera que ell vulgui i amb els músics que ell vulgui és arriscar-se. I molt. Com també és arriscat recollir la proposta i aplicar-la al Teatre de l’Aurora amb un públic que, d’entrada, no té ni idea del què passarà.

I aquest és el risc que va prendre el guitarrista Dani Comas en acceptar la «Carta Blanca» de l’estival de Jazz i plantar-se sol a l’escenari amb una guitarra per iniciar un diàleg amb ell mateix usant pedals, efectes i loops, que, a mesura que va anar avançant, es va transformar en un deliciós duet amb David Xirgu a la bateria i, finalment, una conversa a tres bandes amb Jordi Matas al baix. Comas, que té una reconeguda trajectòria com a instrumentista eclèctic – des del jazz (Celeste Alías) fins a propostes properes al hip hop (Kase.O Magnetism) o el rock d’autor (El petit de Ca l’Eril) – va proposar un concert molt personal que, segons el propi autor, es podria assimilar a un exercici de vida, d’exploració en el sentit més ampli de la paraula.

Amb un estil molt influenciat pel guitarrista Bill Frisell, la paleta de colors que Comas va posar sobre l’escenari va iniciar-se amb unes senzilles seqüencies d’acords completament diatòniques i va passar per idees que anaven des de la música tradicional, el clàssic o el rock’n roll i el folk progressiu, però sempre lluny de les sonoritats punxants i dissonants de segons quines músiques d’avantguarda. A mesura que el concert evolucionà, la presència del baix i la bateria va obrir la paleta sonora i abordà els moments de més improvisació sobre un seguit d’obstinatos, però sempre amb la sensació de que la simplicitat del llenguatge i el bon gust per la sonoritat estaven perfectament controlats.

Si bé era un concert de risc per tot el què l’envoltava, tal com havia anat suggerint dies abans per les xarxes socials, Dani Comas va aconseguir trobar la meditació mitjançant l’atenció plena, tan dels músics a l’escenari com del públic assistent. Teoria basada en el budisme i desenvolupada per John Kabat-Zin en el llibre «Mindfulness Meditation for Everyday Life»

(Foto: Marc Vila)

L’estival de Jazz es presenta al ritme enèrgic del Hard-bop de Cedar Walton

La segona edició de l’estival de Jazz d’Igualada es va presentar aquest dimecres a l’Acústic (Taverna de l’Ateneu Igualadí) amb un concert de la formació liderada per el jove contrabaixista de Terrassa Xavi Castillo Quartet. Acompanyat per Lucas Martínez (saxòfon) i els músics formats al Conservatori d’Igualada Ildefons Alonso (bateria) i Josep Esquirol (piano), van fer una homenatge al pianista de jazz Cedar Walton. Membre de la Banda d’Art Blakey & The Jazz Messengers, Walton està considerat un dels pianistes més importants del Hard-Bop americà.

El repertori que va oferir el quartet català es va centrar en els tres discs que Cedar Walton va gravar en directe l’any 1977: “First Set”, “Second Set” and “Third Set” al reconegut Club Montmarte de Copenhagen repassant els seus principals èxits, entre els que cal destacar “Bolivia” o “Holy Land”, ja consolidats com estàndards del jazz. Ja des de les primeres notes del concert, el grup va ser rigorós en les característiques del hard-bop, amb walkings trepidants al contrabaix, ritmes swingats accentuant els contratemps a la bateria, voicings al piano i frases llarguíssimes del saxòfon tenor als solos, on aclaparava l’atenció del públic i conduïa al grup fins als moments de màxima energia.

Però el concert no només va ser una lliçó d’interpretació de hard-bop per part del Xavi Castillo Quartet sinó que va permetre als assistents descobrir l’univers personal de Cedar Walton, un pianista versàtil amb un gust melòdic molt convincent que es va poder escoltar en temes com “Holy Land”, on una melodia aparentment senzilla i uns arpegis al piano per trencar la rutina rítmica del hard-bop construeixen una composició molt original que demostra perquè les composicions de Cedar Walton estan a l’Olimp del jazz, sent considerades estàndards i interpretades per molts intèrprets de renom. Un tast de hard-bop, un tast de música, que tindrà continuïtat al mes de juny durant els dies de l’Estival de Jazz.

L’Estival de Jazz clou amb més de 9 hores seguides de jazz en directe al Parc de Vallbona

Un dia absolutament assolellat, un escenari on durant més de 9 hores seguides es va interpretar jazz en directe, gespa per a que el públic es relaxés, les excel·lents paelles que tres voluntariosos cuiners van preparar i les piscines per als més menuts van resultar un còctel que va funcionar a la perfecció i que van fer que la última jornada del primer Estival de Jazz d’Igualada clogués amb èxit amb el pic-nic Jazz al Parc de Vallbona.

Així com els altres dies els concerts de l’estival s’havien caracteritzat per portar a Igualada les últimes tendències del jazz d’avantguarda, el diumenge sobre l’escenari van anar-se succeint estils més pròxims al gran públic que van permetre als assistents passar un magnific dia familiar o amb els amics. Sobre l’escenari van passar els combos i Big Bands de les diferents escoles de música d’Igualada creant així un espai per als estudiants de música de la ciutat i la anomenada “Igualada All Stars” que va reunir la majoria de músics de jazz professionals igualadins en una jam-session que va fer vibrar al públic assistent.

Hores abans el dixie alegre i festiu de la formació Dr. Jazz Friends havia iniciat els concerts del pic-nic jazz sobre la gespa del Parc de Vallbona i en acústic per transportar els assistents més matiners als jardins d’alguna ciutat qualsevol de Louisiana i Robert Nesta Songs a ritme de jazz i ja sobre l’escenari, a algun parc de l’illa de Jamaica. Robert Nesta Songs és el projecte liderat per el guitarrista Adrià Plana creat per homenatjar al cantant de reggae jamaicà Bob Marley en clau de jazz. Amb una banda formada per músics provinents del jazz, la interpretació i la sonoritat de les cançons de Marley agafen un caire sonor nou però mantenen l’essència rítmica i festiva que el va fer conegut arreu del món.

Una jornada festiva que va integrar encara més l’Estival a la ciutat i va aproximar el jazz a un públic de totes les edats que van omplir el Parc de Vallbona durant tot el dia.

Ramon Prats presenta “Pandora” a camí entre el free-jazz, la composició espontània i la música indeterminada

Ramon Prats, un dels bateries més valorats del nostre país, sempre havia volgut crear el seu propi món sonor. I el dia que l’Estival de Jazz d’Igualada li va proposar el concert “Carta blanca”, ell mateix explica que es va obrir la caixa de Pandora i van començar a sortir totes les seves inquietuds i maldecaps. Per aquest motiu, el dissabte 29 de maig al recent inaugurat espai gastronòmic-cultural Somiatruites va presentar en concert “Pandora”, una proposta en la que s’ha acompanyat de Sandrine Robillard al cello, del trompetista andalús Julián Sanchez i Martin Leiton al contrabaix, el seu projecte més personal.

A camí entre el free-jazz d’Ornette Coleman, la composició espontània d’Steve Coleman i la música indeterminada de Morton Feldman, Ramon Prats aprofita les infinites possibilitats sonores que hi ha entre del so més clàssic i acadèmic del duet que formen puntualment el cello i el contrabaix fins al so més a l’estil jazz que poden produir el trio bateria, contrabaix i trompeta.

El concert s’inicia amb “L’atracció del no-res” una obra on Prats es qüestiona la violència que produeix la primera nota de tota expressió musical després del silenci que hi ha just abans. La importància de l’instant en que un comença a tocar ja és una preocupació que altres musics havien afrontat, com per exemple Pau Casals, i aquí Prats l’enfoca com el despertar dels instruments i la trobada a l’uníson d’aquests després d’una seqüència de cànons enigmàtics. La peça “Tots a la una però cadascú a la seva” i “cruixent de bacallà” presenten les línies mestres del llenguatge que prats explota durant el concert i com ha traduït les seves idees a la bateria cap als tres instruments melòdics. Un llenguatge en el que el ritme pren molta més importància que no pas la melodia o l’harmonia.

El punt culminant del concert arriba amb “Pandora”, la peça que dóna nom al concert en la que la música simula, amb una escriptura en el pentagrama similar a les composicions en espiral del compositor americà George Crumb, la ubicació dels músics dins aquesta caixa i com en van sortint aleatòriament per passar a interpretar una seqüència rítmica que progressivament farà una transició cap a una seqüència melòdica. Aquí utilitza el recurs de les seqüències isorrítmiques dels motets medievals del segle XIII però amb llenguatges actuals, recurs que compositors com Olivier Messiaen també van explotar al llarg del segle XX. El concert acaba amb “Ctrl+z”, en el què, tal i com el seu nom indica, es desfà tot el concert de forma invertida i simplificada per acabar amb el silenci del principi que torna a tancar la capsa de pandora.

Una proposta diferent i molt personal que s’ha pogut fer gràcies a la iniciativa de l’Estival de Jazz en programar un concert en el què es dóna, literalment, carta blanca a l’intèrpret convidat.

El claustre renaixentista de l’Escola Pia acull un concert de l’escena musical catalana del jazz actual

L’incomparable marc del Claustre renaixentista de l’Escola Pia d’Igualada ha sigut durant molts anys i, esperem que ho continuï sent, testimoni de grans concerts d’estiu a l’aire lliure. Aquest cop, la combinació de l’Estival de Jazz amb les Serenates d’Estiu de Joventuts Musical d’Igualada ha permès que el claustre visqués en primera persona un concert doble a càrrec de formacions i intèrprets cabdals dintre el panorama jazzístic de l’escena musical catalana.

David Soler i Dani Pérez, dos dels guitarristes més personals i actius de l’escena catalana, van acceptar la proposta de l’Estival de Jazz de fer un concert conjuntament. Tot i que interpretaren composicions pròpies antigues, el format de duet d’aquests dos enormes guitarristes era una primícia. Mai abans havien coincidit sols en un escenari. El resultat d’aquesta trobada va ser una confluència de les seves inquietuds tímbriques i sonores en el que cada composició partia d’una idea embrionària sobre la qual, de forma reiterativa i improvisada, experimentaven les diferents sonoritats que un instrument com la guitarra elèctrica pot produir gràcies a la utilització d’un curull ventall de pedalers (i en el cas de Soler, en ocasions la pedal steel), recreant-se obstinadament en la bellesa de les sonoritats generades. Un concepte, el de la recreació en la sonoritat, que els compositors impressionistes francesos van introduir en la música a inicis del segle XX i que molts intèrprets actuals de jazz han agafat per apostar-hi en les seves interpretacions.

La segona part del concert va anar a càrrec de la Free Spirits Big Band de David Mengual, una formació molt jove, sòlida, amb un so consistent i molt compacte en les seccions de trompetes, trombons i saxos que, amb la particularitat de pujar a l’escenari amb dues bateries, li conferia un contundència i una personalitat molt especial. Van interpretar un conjunt de suites per a Big Band del pianista català Toni Vaquer que serà el material que enregistraran pròximament per al seu tercer disc i que, com ja han demostrat en els seus dos anteriors treballs, continua en l’aposta dels nous llenguatges d’avantguarda.

La música lliure d’avantguarda dels excèntrics Vrak Trio convenç al públic de l’Estival de Jazz

Ja és habitual que als concerts que se celebren cada dijous al bar Hot Blues d’Igualada siguin una experiència inoblidable tan per als assistents com per als propis músics que hi actuen. L’espai ja és una realitat coneguda dins les sales de concerts de Catalunya que aposten per les noves tendències de la música actual. I els intèrprets ja saben per endavant que els espera una sala plena, amb un públic extremadament atent al concert, que valorarà la perícia de l’intèrpret i la gosadia de la proposta. Per tant, no sorprèn l’aposta pel “free” en el concert emmarcat dins l’estival de Jazz dels francesos Vrak Trio.

El “free”, o estil lliure, es caracteritza bàsicament per generar les composicions de forma col·lectiva i improvisada per tots els membres de la banda, durant el concert, sense haver preestablert res a priori. Tot i que es va desenvolupar en la dècada dels cinquanta i seixanta per músics americans com Ornette Coleman, Don Cherry o Albert Ayer, encara avui és una “rara avis” a l’escena musical catalana i no és fins als últims 5 anys que aquesta forma lliure d’expressió ha començat a introduir-se a casa nostra. Per això cal lloar la proposta agosarada de l’Estival de Jazz de portar música d’avantguarda a Igualada i apreciar l’espai del Hot Blues per la seva convicció en aquestes formes experimentals abstractes i de difícil digestió.

El concert de Vrak Trio no va deixar indiferent a ningú. La formació formada per Etienne Lecomte a les flautes travesseres, Laurent Guitton, a la tuba i Oriol Roca a la bateria ja és per si sola una combinació excèntrica dins el món de la música de la que no se’n coneixen precedents. La combinació dels tres instruments resulta en un conjunt de sorprenents efectes sonors i rítmics que els intèrprets porten al límit de les possibilitats de cada instrument. A la bateria, Oriol Roca genera patrons rítmics amb les mans o amb les baquetes del dret i del revés, més propers al sorollisme i a la música contemporània que no pas al jazz, amb l’objectiu d’acolorir les frases que els seus companys estan improvisant i generant diàlegs melòdics només amb instruments de percussió. Laurent Guitton porta la tuba al límit de les seves notes greus, buscant efectes de contrabaix, i les agudes, com si d’una trompeta o un fliscorn es tractés, de les intensitats més piano (posant un jersei a la campana per fer un efecte forçat de sordina) a les mes forte buscant sempre un diàleg amb Etienne Lecomte. Aquest fa anar la flauta travessera com vol, bufant-la com és habitual o més forçat per fer sortir més aire, percutint les claus per generar sorprenents efectes rítmics o altres efectes per fer-la sonar a l’extrem de les seves possibilitats sonores.

La proposta musical que planteja Vrak Trio s’hauria de situar dins el catàleg de músiques d’avantguarda, més que no pas del jazz clàssic, ja que tot i que Oriol Roca si que prové del món del jazz els altres dos provenen de la formació acadèmica de música clàssica i contemporània. Un resultat final creat in situ, que beu de la música francesa de Debussy i Ravel amb les melodies modals que crea la flauta, una tuba histriònica que dialoga constantment amb el conjunt i una percussió que a cop d’efectes propers al sorollisme va rebre, com sempre, una excel·lent i merescuda acollida del públic assistent al Hot Blues.

Una proposta singular per començar l’Estival de Jazz d’Igualada

L’Estival de Jazz d’Igualada ja és una realitat des de que dimarts al vespre es presentà a l’adoberia el llibre “El cas Jamboree” del periodista i crític musical Pere Pons i del concert de Duet, una formació de contrabaix i veu.

El llibre “el cas Jamboree” es va escriure per homenatjar el 50è aniversari de la mítica sala Jamboree de Barcelona, el club de Jazz més antic de tota la península ibèrica en el que cada dia, sens falta, hi ha actuacions en directe tan dels músics de l’escena catalana com de les millors propostes del jazz europeu i mundial. El conegut periodista musical Pere Pons (El Punt, La Vanguardia, Avui, Ràdio 4, entre d’altres) escriu 15 relats on fets reals d’estrelles del Jazz com Chet Baker o Wayne Shorter o personatges com Ava Gardner s’entrellacen amb la ficció més inversemblant. El llibre també va acompanyat d’una selecció de testimonis, cròniques, documents i fotografies inèdites.

Duet, la formació de la cantant Mayte Alguacil i el contrabaixista Pau Lligadas van presentar una proposta molt poc habitual en l’escena musical jazzística i de la música moderna. Es coneixen molt poques formacions que s’atreveixin a pujar a l’escenari amb només un contrabaix i veu per interpretar un concert de dalt a baix. Basant-se en un repertori d’estàndards de jazz clàssics i cançons de Stevie Wonder o Ray Charles, Duet va captivar el públic present a l’adoberia amb una proposta íntima de petit format en la que els intèrprets van exhibir, tot i la seva joventut, una tècnica encomiable i una varietat elevada de recursos tímbrics i rítmics que van portar a Lligadas a crear acompanyaments des delwalking del swing més clàssic fins a rascar el contrabaix com una guitarra flamenca. Per la seva banda, Mayte Alguacil va exhibir una veu delicada i gens forçada però amb una versatilitat capaç de cantar qualsevol melodia. Fins i tot frases a tota velocitat a uníson amb el contrabaix.

Un llibre i una formació singulars en un edifici singular per a un Festival de Jazz que també s’espera sigui singular.

Bridges Trio i Chris Cheek presenten l’Estival de Jazz d’Igualada

Amb el concert que dissabte 4 de maig van oferir els Bridges Trio i el saxofonista nord-americà Chris Cheek al bar Hot Blues, l’associació “Tocats de Jazz” va encetar i presentar l’“Estival de Jazz d’Igualada” que es celebrarà a finals de juny a la ciutat.

Els vallesans Bridges Trio són una formació amb un estil pausat a cavall del jazz contemporani i de l’indie-pop trist, o slowcore, en el que donen més importància al resultat final del conjunt que no pas a la demostració de virtuosismes tècnics, dels quals no en són exempts. I, de la mateixa manera que en els seu treball anterior “Mans” (Quadrant, 2011) van comptar amb la participació del guitarrista David Soler, aquest mes de maig entren a l’estudi per gravar un nou treball amb el prestigiós músic americà Chris Cheek. un dels millors saxofonistes de jazz de la generació que va arribar al New York dels anys 90. El repertori que varen interpretar dissabte al Hot Blues serà el material que enregistraran la setmana següent en les sessions de gravació i treball als Pirineus catalans.

La proposta agosarada de col·laboració que el trio català va llançar a Chris Cheek va ser recollida de forma afirmativa per el saxofonista americà, que, tal i com es va poder escoltar al concert, no només posa les notes de les tranquil·les i boniques melodies compostes pels catalans sinó que s’integra a la perfecció a les sinergies musicals del jazz fresc i jove que proposen. Cheek es dedica a l’encomiable tasca de potenciar les melodies de marcades línies clares i respectar els arranjaments delicats i minimalistes del grup com si fos un membre més de la formació amb anys de treball conjunt, i no pas a l’estil del guest star que només participa per brillar durant les seves intervencions.

Un concert per assaborir amb calma que, segurament, va decepcionar als que buscaven una vetllada nocturna amb altes dosis de groove poc temperamental però que no va impedir que el local presentés una bona entrada per ser un dissabte al vespre.