El mirall de Ravel i el miratge de Messiaen consagren Neus Peris en el repertori d’avantguarda francès del segle XX

neusperis1

«Miralls i miratges» és una de les diverses propostes de concert que la pianista catalana Neus Peris està oferint durant aquesta temporada per diferents sales catalanes, i que es va poder escoltar el passat 28 de març al Teatre Municipal de l’Ateneu d’Igualada. El repertori del concert inclou obres del classicisme fins al s. XX. Les versions de la Sonata en Mib Major (Hob.XVI/52) de Franz Joseph Haydn i de la Fantasia en fa menor op.49 de Frederic Chopin són molt remarcables, però és en el repertori dels s. XX on el treball de la pianista excel·leix i amb qui ella mateixa reconeix «tenir una afinitat especial».

De fet, no és el primer cop que Neus Peris s’enfronta davant del públic al compositor francès Olivier Messiaen i demostra tenir el temperament just i lamaduresa per interpretar unes obres que destaquen per la seva dificultat en la interpretació: un llenguatge complex basat en proporcions matemàtiques gens fàcil de digerir i un estil narratiu místic on el control del tempo -absolutament estàtic- és innegociable. En aquesta ocasió, va interpretar dos peces de les vint que conformen l’obra «Vingt regards sur l’Enfant-Jésus», considerada una de les obres més importants del repertori pianístic contemporani i que Messiaen va composar durant la 2a guerra mundial. El miratge -del títol del concert- agafa aquí unes dimensions absolutament catòliques i la música transporta el públic a un viatge místic ple -tal i com indica la pròpia partitura- d’ocells a l’estiu, campanars que ressonen o estrelles que brillen al cel.

Les peces virtuoses per a piano «Noctuelles» i «Oiseaux tristes» formen part de l’obra «Miroirs» que el compositor vasco-francès Maurice Ravel va composar l’any 1905 dedicada als seus companys del grup francès d’avantguarda «Els apatxes». El mateix Ravel – i citant l’obra Juli Cèsar de Shakespeare- justifica el títol amb que «La vista no es coneix ella mateixa abans d’haver viatjat i haver trobat un mirall on es pot reconèixer». I amb una interpretació d’altíssim nivell és aquesta idea la que Neus Peris vol transmetre al públic, que la música ens reflecteix a nosaltres mateixos com un mirall, des de la premissa que la pròpia pianista afirma de que cada cop més el públic entén els compositors del s. XX i està preparat per entendre i rebre les sensacions que transmeten aquests compositors. En paraules seves «Si abans es vivia una època on tot havia de ser bonic i meravellós» la llarga successió de fets que ha portat el s. XX a la humanitat fa que els llenguatges d’avantguarda del s. XX reflecteixin al mirall totes les convulsions històriques – tan bones com dolentes- que aquest últim segle ens ha deportat.

La interpretació estilísticament rigorosa i el treball minuciós previ d’aquest repertori -un mirall i un miratge- situen a la pianista Neus Peris com un dels referents catalans del repertori d’avantguarda francès per a piano de la primera meitat del segle XX. Un referent que s’hauria de cristal·litzar definitivament amb una aposta agosarada però ferma per part d’algun programador per poder escoltar-la en un recital, interpretant un repertori integral d’inici a fi d’aquests compositors.

Quan el violoncel i el contrabaix deixen de ser companys de cadira i tamboret a l’orquestra

mateu

Els mitjans de comunicació locals sempre es fan ressò de les gestes dels nostres esportistes més internacionals que participen de les seleccions nacionals com també dels que no ho són tant. En canvi, a la ciutat d’Igualada i als seus municipis veïns tenim un ampli ventall de joves estudiants i professionals de música que han aconseguit fer-se lloc en les seleccions catalanes i/o espanyoles de la música: la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC) o la Joven Orquestra Nacional de Espanya (JONDE). Han ocupat llocs tan importants com de davanter centre titular o de porter inqüestionable i mai se n’ha fet cap ressò mediàtic ocupant les portades de les seccions d’esports de la premsa comarcal.

Aquest és el cas de les germanes de Sant Genís Mariona Mateu (Contrabaix) i Joana Mateu (violoncel) que després d’iniciar els seus estudis a Igualada i formar part del batec musical de la ciutat en diverses entitats, haver continuat la seva formació a l’ESMUC i haver ampliat els seus estudis musicals a Munich i Rostock també han format part d’aquestes orquestres que reuneixen els millors instrumentistes d’una generació. I, gràcies a la iniciativa de Joventuts Musicals d’Igualada i el Teatre de l’Aurora, el passat dissabte van jugar a casa i van exhaurir totes les entrades per presentar un concert de ben a prop.

Un concert atípic de música de cambra a base de duets per contrabaix i violoncel de compositors de totes les èpoques com F. Couperin, W.A. Mozart, G. Rossini, P.H. Dittrich o A. Roussel. Atípic perquè tot i que el violoncel i el contrabaix acostumen a ser veïns de cadira i tamboret a l’orquestra i molt sovint compartir melodies d’acompanyament a l’octava, no es habitual trobar repertori en què els dos instruments conflueixin en una obra a dos veus com a formació solista. De la proposta cal destacar, sobretot, el «Duetto» pe a violoncel i Contrabaix de Gioacchino Rossini -possiblement l’obra original més important escrita per a aquesta formació- i la seva rèplica còmica amb la paròdia de Paul-Heinz Dittrich del «Rondo à la Rossini über den ton D (wie Dittrich)». En les dues obres es va poder copsar la vitalitat i l’espurna musical del compositor italià i els passatges virtuosos tan propis del seu estil, que les intèrprets van saber interpretar, tornant als símils futbolístics, amb la mestria de Xavi, la rapidesa d’execució de Messi i la tècnica de Neymar.

El músic igualadí Red Pèrill s’enfronta a un exèrcit de ninjes anònims en el seu primer videoclip

Moment del concert de presentació, dissabte passat

El músic igualadí Red Pèrill – alter ego de Marc Mateu- va treure a l’estiu el seu primer disc en solitari, anomenat ‘Planeta Crunch’, que es pot escoltar i adquirir de forma digital a la plataforma Bandcamp (https://redperill.bandcamp.com/) i a Spotify. Després de dir-nos literalment a la lletra de la cançó ‘Fuckin’ people’ que jeia i emulava un vegetal, ha esperat a aquest inici de 2015 per presentar en societat el videoclip d’aquesta peça, que s’ha convertit en la cançó franquícia del disc sonant a mitjans nacionals com Icat FM o Ser Catalunya o essent escollida “cançó del dia” al programa Cabaret Elèctric. El videoclip va ser presentat en societat en una sessió golfa al Hot Blues, el bar bressol de la música igualadina, el dia 17 de gener davant d’una nombrosa assistència de fans, extres i parroquians en general.

El videoclip es va gravar entre l’Espelt, Igualada, i Vilanova del Camí durant els dies 13 i 14 de desembre de 2014 a partir d’una idea del propi Marc Mateu i els realitzadors Victor Rubio i Vicenç Torrent. Realitzat amb pocs mitjans però bevent de l’influencia creativa del propi músic, el vídeo presenta a Mateu-Red Pèrill -vestit amb les icòniques ulleres de submarinisme i snorkel de la portada del disc- enfrontant-se a un exèrcit de ninjes anònims salvat per un solo de saxòfon ultra-funk. Un argument tan surrealista i absurd com les lletres del disc i de la cançó, que tal i com diu aquesta, podria estar basat en algun somni imbècil del propi Red Pèrill però que, d’altra banda, convida a ballar irremeiablement el seu ritme funk. Ja sigui amb la coreografia descoordinada i simpàtica proposada pels tres ballarins del videoclip o per la li vingui de gust a cadascú.

El vídeo, que està disponible a la plataforma Youtube en el següent enllaç porta unes 1.500 reproduccions en tan sols 3 dies. El disc també va sortir en format físic al novembre i es pot adquirir a Igualada (Hot Blues i Posa’l Disc) i a Barcelona (Disco100 i Discos Castelló).

2 Princeses Barbudes presenta el seu nou espectacle a la Fira Mediterrània

2pb_EBN_foto3El passat dijous, i dins el marc de la Fira Mediterrània de Manresa, la companyia igualadina “2 princeses barbudes” va presentar “Enciclopèdia baixeta de la nit” el seu nou espectacle musical per a tota la família amb tocs de clown, teatre d’objectes i poesia visual, en el que interpreten les cançons que conformen el disc homònim que varen presentar la tardor de l’any passat.

Després de l’èxit del seu primer disc i de l’espectacle “Cançons i Rimetes” -estrenat a la Mostra d’Igualada l’any 2012- que els ha fet voltar per tot el territori català i en el que van revisar cançons tradicionals catalanes recollides per Joan Amades, “Enciclopèdia baixeta de la nit” és un disc amb cançons sobre la nit i tot el què l’envolta. Segueixen amb els instruments de joguina i l’estètica minimalista, però aquest cop lletres i músiques són de creació pròpia, han editat una versió en català i una altra en euskera i amplien les sonoritats i enriqueixen els arranjaments amb nous instruments i ritmes moderns, antics, tropicals i de l’est.

Les cançons del disc i de l’espectacle parlen de les bèsties nocturnes, de les lliçons d’astronomia del Professor Alexandre Bonanit, dels itineraris dels angelets i els ratolins que s’emporten les dents, de la senyoreta Son i dels estris imprescindibles per passar una bona nit. I porten dalt de l’escenari somnis, tauletes de nit, endevinalles, llumets, observacions telescòpiques, sabatilles, got d’aigua i fins i tot una fanfàrria romanesa.

2 Princeses barbudes són Marc Marcé i Helena Casas (Pomada, Conxita, Angelina i els Moderns) fent música baixeta per a gent baixeta. Baixeta perquè es fa amb instruments petits, sense piles i que no sonen fort. Baixeta perquè és senzilla i minimalista. Baixeta perquè és artesanal i de producció numerada. Els acompanya en l’espectacle el poli-instrumentista Ildefons Alonso assumint el rol de Gripau Barbamec i Jordi Rotés de tècnic de so. La direcció artística de l’espectacle va a càrrec d’Ingrid Domingo i Jordi Farrés.

Tot i que la presentació de l’espectacle a la Fira Mediterrània només es va obrir a grups escolars i programadors, “Enciclopèdia Baixeta de la nit” es podrà veure a Igualada els dies 2 i 3 de gener al Teatre de l’Aurora, del qual ja es poden adquirir les entrades on-line a la seva pàgina web: http://www.teatreaurora.cat/

Quan la joventut és el guió principal d’un concert de música de cambra

set-14

La programació de tardor de Joventuts Musicals d’Igualada va portar a Igualada els guanyadors del IX Concurs de Cambra 2014 que organitza l’Escola de Música de Barcelona i en el que l’entitat igualadina col·labora amb l’organització d’un concert per als premiats en la categoria fins a 17 anys. I justament la joventut fou el guió principal del concert. Tant pel que fa als intèrprets com a les obres escollides pel concert.

Montserrat Seras –violí– i Víctor Braojos –piano–, formats a l’escola de Música de Granollers, varen interpretar tres de les Four short pieces del compositor anglès Frank Bridge i els Three intermezzi de l’irlandès Charles Villiers Stanford; dues obres del catàleg de joventut d’ambdós compositors i escrites en un llenguatge post-romàntic, lluny dels llenguatges que sobretot Bridge utilitzà en la seva maduresa compositiva. Es tracta d’obres líriques en la part del violí sobre el coixí harmònic del piano on els intèrprets demostraren una maduresa i una musicalitat encomiable per la seva edat. Però on el duet va demostrar a l’escenari la compenetració i conjunció que els va fer valedors del premi de música de cambra va ser en la 1a Sonata en Re Major de Ludvig van Beethoven –també una obra de joventut del mestre de Bonn– més difícil en l’execució, fent una interpretació estilísticament molt coherent i destacant l’Allegro final, de tall clàssic, on el l’estil juganer del moviment va connectar a la perfecció amb la joventut dels dos intèrprets, molt més que els moviments on es requeria aquell caràcter fort del post-classicisme Beethovenià.

És lloable la tasca de Joventuts Musicals d’Igualada de voler potenciar joves talents en forma de premis i concerts d’aquest tipus. Però, com sempre, s’ha d’apuntar negativament que un concert a l’auditori del l’Escola Municipal de Música d’Igualada en horari lectiu no atregui de forma massiva als alumnes d’aquest centre. Sobretot els joves que estan aprenent violí o piano.

Foto: Siscu Vilaprinyó

Red Perill presenta candidatura a ser el quart galàctic català amb el seu costumisme surrealista de «Planeta Crunch»

cover

Després d’haver-se foguejat amb projectes com Albatros, Bravadúnia o Dos Tosievski, el pianista, teclista, compositor, cantant i productor de música electrònica igualadí «Red Perill» –alter ego de Marc Mateu– ha tret el seu primer disc en solitari, anomenat «Planeta Crunch». El treball ha estat autoeditat i compta amb la col·laboració de Magí Batalla a la masterització (Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien, Cesk Freixas, Mínnim, etc.) i de prestigiosos músics igualadins com Xavi Plaza (saxo), Joan Vilanova o Jaume Llombart (guitarres). El disc només es pot escoltar i adquirir de forma digital a la plataforma Bandcamp (https://redperill.bandcamp.com/).

«Planeta Crunch» és un disc que no deixa indiferent a ningú. Es fonamenta en les bases electròniques del propi creador –que al disc programa i aporta veus, guitarres, teclats, vocoders, melòdica, saxo i percussions– i en un llenguatge molt proper al jazz de Miles Davis o Thelonious Monk. Les composicions del disc oscil·len entre la psicodèlia de Radiohead, el rock progressiu i simfònic de Pink Floyd, la música electrònica de St. Germain i, sobretot, la música negra com el soul o el funk de Stevie Wonder, Jamiroquai o Guillamino en l’àmbit català. Tot i així, en composicions com «Metamorfosi formosa amb formol», la creació evoluciona cap a llenguatges minimalistes que recorden l’estil de Philip Glass o el de Guillermo Klein, una de les persones que més l’ha influenciat musicalment.

Deixant de banda qüestions musicals i estilístiques, el disc sobresurt per la poètica de les lletres. A tots aquells que els hi agrada la cançó galàctica del triumvirat format per de Antònia Font, Jaume Sisa o Quimim Portet descobriran en Red Perill el quart galàctic català. Salvant distàncies, la introducció musical de «Planeta Crunch» podria ben bé ser conceptualment la de «Batiscafo katiuscas». Ara bé, l’univers poètic, evocatiu, surrealista i absurd que crea Perill és molt més histriònic i dut a l’extrem, tan en qüestions musicals com en les lletres de les cançons –imperdibles – on és notòria la confluència amb les reflexions del seu perfil a twitter (@redperill) i d’altres usuaris amb els que comparteix missatges que ratllen l’absurd. Un costumisme surrealista que beu de diverses inspiracions, des de Cortázar fins a Mortadelo i Filemón.

Un disc per , tal i com diu en la cançó «Fuckin’ people», als que «necessiten un parabrises mental per sortir dels paradigmes habituals»

La Nästesjö Extreme Orchestra porta desde Suècia el seu atonalisme a l’Estival de Jazz d’Igualada

0014

El primer concert de l’Estival de Jazz d’Igualada va dur les composicions i arranjaments del contrabaixista noruec Johannes Nästesjö de mà del seu quartet Nästesjö Extreme Orchestra (NEO), amb Stefan Pöntinen al violí, Marcelo Gabard Pazos al saxòfon baríton i alt i Pep Mula a la bateria. Una instrumentació molt poc habitual dins el món del jazz, però que tampoc va desentonar en un espai com el Hot Blues per on han passat formacions de jazz contemporani i d’avantguarda amb combinacions instrumentals tan o més singulars.

Tot i que els habituals als concerts del dijous al Hot Blues ja estan acostumats als llenguatges contemporanis, al free-jazz i la fusió – com en aquest cas – amb la música acadèmica contemporània, no és agosarat afirmar que la proposta musical de NEO és de les més arriscades i radicals que han passat pel local. La majoria de composicions de Nästesjö – dedicades a la sèrie Twin Peaks, a Mali, l’Uruguai o al sud de Sant Petersburg – es podrien catalogar dins un jazz atonal. Un llenguatge atonal lliure, amb alguns moments amb centre tonal, com feia Alban Berg en les primeres composicions atonals de l’historia de la música, però en cap cas d’un atonalisme organitzat com el dodecafonisme d’Arnold Schoënberg.

Les composicions, amb una clara influència nòrdica en les melodies, destacaven per un llenguatge contrapuntístic extrem, ple de polirítmies i veus absolutament independents entre elles d’una complexitat interpretativa encomiable. Fe d’això és que els músics anaven tots amb partitura. I d’aquesta fusió entre jazz i música contemporània sorgien obres tan originals com «Bamako» (dedicat a la capital de Mali), començant amb un trio de violí, saxo i contrabaix que podia recordar alguna obra de Krzysztof Penderecki i que es transformava elegantment en un espai d’improvisació lliure digne dels millors grups de free-jazz del moment.

Una proposta que per la seva radicalitat no va deixar indiferent a ningú dels assistent, uns perquè la van trobar massa atrevida en el llenguatge i d’altres perquè justament aquest atreviment els va captivar.

(Foto: Marc Vila)

El Quartet Altimira imprimeix caràcter a l’obra de Mozart i Beethoven

2014-05-30 21.16.48

El Quartet Altimira va protagonitzar l’últim concert del cicle que Joventuts Musicals d’Igualada coorganitza amb el Teatre de l’Aurora amb la interpretació de dues obres importantíssimes dins la literatura musical del Classicisme tardà: El quartet nº19 en Do Major K.465 de Les dissonàncies de W.A. Mozart i el quartet de corda nº 10 en Mib Major, Op. 74, Les arpes, de L. Van Beethoven.

El Quartet de Les dissonàncies és potser el més famós dels quartets de corda del compositor austríac. Rep aquest sobrenom per la introducció lenta que enceta l’obra en mig d’un clima tenebrós i ple de dissonàncies. En el seu moment va desconcertar molts musicòlegs de l’època per l’atreviment tot i que ara en ple s. xxi aquestes dissonàncies ja no sorprenen a ningú. És l’últim de la sèrie dels quartets escrits entre 1782 i 1785 en honor del compositor i amic de Mozart, Joseph Haydn, considerat com el “pare” del quartet de corda. El quartet de Les arpes de Beethoven va ser escrit només vint-i-tres anys després i durant el període en què el compositor alemany es començava a allunyar del Classicisme vienès del s. xvii per fundar les bases del Romanticisme.

Tot i aquest petita distància temporal, les diferències estilístiques entre la música de Mozart i la de Beethoven són prou importants com per esperar, tal i com així fou, que la interpretació vegi reflectida aquesta diferència. El so del Quartet Altimira es caracteritza sobretot per la homogeneïtat del timbre, gràcies a que tots els seus intèrprets porten un instrument del mestre luthier de Cremona Valerio Ferrón, i per la potència del seu so en els passatges fortíssims. Van interpretar el quartet de Mozart, però, amb la retenció sonora que aquest compositor mereix tot i que en alguns passatges es va trobar a faltar la puresa cristal·lina que tot repertori del Classicisme exigeix. En canvi, en el quartet de Beethoven, que és comparat sovint amb la seva conegudíssima cinquena simfonia per la similitud del caràcter, el so potent del Quartet Altimira i el caràcter enèrgic i contundent que van proposar per l’obra va fer que el so de la formació millorés substancialment.

És doncs una proposta arriscada que pot incomodar aquells que només accepten interpretacions d’aquest estil pel repertori post-romàntic com, per exemple, els quartets de Xostakóvitx, però que el quartet Altimira va defensar amb solvència, coherència i una convicció personal fora de dubtes.

 

Quan programar Bach es pot considerar un acte de música “underground”

Imatge

Com ja comença a ser habitual, els cicles de tardor que organitza Joventuts Musicals porten a Igualada prestigiosos intèrprets catalans i grans obres de la música universal El passat dissabte 5 d’octubre va ser Eulàlia Solé, una de les pianistes més consolidades de l’actual panorama musical, qui va interpretar el seu darrer disc, “En el nom de Bach, präludien und fugen”, on fa un recorregut per les tonalitats dels preludis i fugues de “El clave ben temperat” que componen el nom de Bach segons la nomenclatura musical alemanya: B (Si bemoll); A (La), C (Do) i H (Si natural) en les seves modalitats majors i menors. Un disc recentment guardonat en els “Premios de la Música Independiente 2013” com a millor àlbum de música clàssica.

En el llibret del disc, parla de la seva relació amb la música com una vivència personal íntima, amb un discurs espiritual en el que ressalta, per sobre de tot, la fenomenologia de la interpretació de la música de Bach. Tot i que aquesta visió de Bach com a un compositor superlatiu consumat pot arribar a ser discutit per altres corrents d’opinió, la veritat és que a Eulàlia Solé li funciona a la perfecció. D’una partitura que d’antuvi es podria considerar com un tractat teòric sobre l’afinació en els instruments de tecla, la transforma en un concert d’una poètica sublim. La interpretació genuïnament personal que en fa, coherent al llarg de tot el repertori del concert, fuig dels histrionismes sonors per defensar una lectura fràgil, sense contrastos altisonants i d’una musicalitat inqüestionable. Una interpretació molt entenedora que s’ha de valorar, sobretot, degut a la complexitat que presenta l’escriptura contrapuntística de l’obra.

És de celebrar que es pugui escoltar a Igualada la intèrpret catalana referent del mestre de Leipzig, tot i la dificultat que suposa programar avui en dia preludis i fugues de Bach. Un acte que casi es pot catalogar d’ “underground” i que, potser, li escau la mar de bé el premi obtingut de la música independent.