Obres del segle xx per a violí i piano clouen les Serenates d’estiu d’Igualada

IMG_4478_foto_Marc_Farreras

La pianista catalana Neus Peris i la violinista danesa Lousie Gorm van cloure les Serenates d’estiu que organitza Joventuts Musicals d’Igualada amb un fantàstic concert d’obres del al Teatre Municipal de l’Ateneu. Des de que les dues intèrprets es van conèixer el setembre de 2012 a Dinamarca han compartit projecte de música de cambra, i fruit d’aquesta col·laboració aquest mes de juliol se les ha pogut escoltar en diversos concerts arreu del país amb obres de Prokofiev, Nordentoft, Messiaen i Bartók.

La segona sonata per a violí i piano Op. 94 de Sergei Prokofiev va ser originalment escrita per a flauta i piano el 1942 i arranjada per a violí i piano l’any següent per tal que la interpretés el seu amic David Oishtrach. L’estil compositiu de l’enfant terrible del conservatori de Sant Petersburg destaca per la utilització d’un llenguatge dissonant, molt juganer i amb cert histrionisme, que passa de l’atonalitat als recursos tonals fàcilment, i que va ser interpretat amb solvència pel duet. El primer temps, d’un lirisme extrem, va destacar per el so net i cuidat del violí mentre que en el segon i el quart temps, l’esperit còmic i carnavalesc de la música de Prokofiev va dur al duet als passatges més virtuosos de la sonata, que van resoldre a la perfecció i amb una sincronia destacable en la interpretació.

L’obra més contemporània del repertori va ser els Dos moviments per a violí i piano del compositor danès Anders Nordentoft, escrita l’any 1978 en plena joventut del compositor, i en la que ja deixava entreveure les seves dots de compositor líric i narratiu. La mateixa estètica es va poder escoltar en el Tema amb variacions de Olivier Messiaen ˗que és una obra que recorda molt l’estil compositiu del seu cèlebre Quartet per la fi dels temps˗ en les que el tempo estàtic i la neutralitat de les melodies místiques de Messiaen juguen una importància cabdal, i que tant Peris com Grom van saber interpretar amb el temperament necessari. El concert va finalitzar amb una adaptació de Zoltan Szekely per a violí i piano de les famosíssimes Danses romaneses de Béla Bartók. Les danses, basades en melodies de Transilvània, escrites en llenguatge modal i amb una adaptació virtuosa, van fer que el duet acabés el concert amb la interpretació més extravertida i enèrgica del repertori que excel·lentment van interpretar.

(Foto: Marc Farreras)

Moisès Fernández Via homenatja Josefina Rigolfas amb les mans nues sobre el piano

DSCF3539

Va marxar a principis de març i va deixar la ciutat d’Igualada i la comarca de l’Anoia orfes. Tot i que apuntava maneres de nena prodigi i solista internacional –va debutar de ben jove com a solista al Palau de la Música de la mà del mestre Eduard Toldrà– el seu principal llegat el va deixar a la ciutat d’Igualada, on va exercir de professora de piano al llarg de tota la seva vida. La seva sensibilitat musical i l’estima que tenia a la música encara ara resta inesborrable en llargues generacions d’alumnes de piano i cambra, a més de músics que van compartir-la amb ella i que es van reunir el passat diumenge 6 de juliol, i dins els cicles de les Serenates d’Estiu que organitza Joventuts Musicals d’Igualada, al balneari de la Puda de Castellolí.

Escenari de moltes vetllades musicals, aquest cop el balneari va escoltar el pianista de Capellades Moisès Fernández Via en un concert d’homenatge a Josefina Rigolfas. Fernández Via va interpretar i presentar el seu segon disc en solitari Les mains nues (Urtext Classics), amb música de Frederic Mompou i obres inèdites de Lili Boulanger i David Chaillou. Ja en el seu primer disc Desde el silencio amb l’obra de Joseph Nebra –compositor aragonès del s. xviii– la crítica internacional va ser unànime en destacar la seva exquisida sensibilitat que l’ha convertit amb un dels músics anoiencs amb més projecció internacional i amb activitat concertística regular per Espanya, Itàlia, Portugal, Alemanya, Àustria, Marroc, Xipre, Israel, els Estats Units, Canadà i la Xina.

El repertori que oferí, i que forma part del seu nou enregistrament, recrea un diàleg entre l’obra de Frederic Mompou i la de Lili Boulanger, que tot i que mai va esdevenir-se manté un paral·lelisme estilístic i de llenguatge que va donar coherència argumental a tot el concert. Fernández Via s’allunya voluntàriament de la figura del solista virtuós i converteix els seus recitals en un gaudi i en una fascinació per al sentits, en el que la transmissió emocional de la música –en aquest cas de Boulanger, Mompou i Chaillou– esdevé el clar protagonista. Un repertori que havia decidit conjuntament amb Rigolfas i que aquest darrer hivern havia volgut compartir amb ella i rebre’n consell abans de realitzar l’enregistrament.

Va ser, doncs, un concert en el que Moisès Fernández Via amb les mans nues sobre el piano va fer ressonar acords i melodies com tants i tans altres cops les parets del balneari ja havien escoltat i projectat cap al cel.

Raquel Castro i Yuval Gotlibovich interprenten música del s.xx a les Serenates d’Estiu

DSCF3514 (còpia)

Les Serenates d’estiu van dur a Igualada dos intèrprets de llarga i impressionant trajectòria internacional com són la violinista gallega Raquel Castro i el violista israelià Yuval Gotlibovich. Raquel Castro s’ha guanyat una reputació nacional com una de les millors pedagogues espanyoles actuals, mentre que Yuval Gotlibovich sobresurt com un dels violistes més demanats de la seva generació. Els dos són actualment professors de l’Escola Superior de Música de Catalunya però atresoren en el seu currículum col·laboracions amb grans orquestres i intèrprets de renom mundial. A tall d’exemple, Gotlibovich pot presumir tranquil·lament en el seu currículum d’haver compartit música de cambra amb intèrprets tan prestigiosos com Menachem Pressler, Natalia Gutman o Janos Starker, entre d’altres.

Aqeust currículum no va sorprendre gens als que vàrem assistir al concert que oferiren el passat dissabte 21 de juny a l’església del Roser, ja que l’excel·lència tècnica i interpretativa tant de Raquel Castro com de Yuval Gotlibovich va estar a l’alçada. El que sí que sorpèn és que una una ciutat que es vanagloria de tenir un ensenyament excel·lent i un batec musical encomiable no aconsegueixi que un concert amb intèrprets d’aquest nivell ompli la sala on es programa. Potser Igualada no està acostumada a escoltar concerts d’aital nivell interpretatiu i ens conformem amb propostes més modestes.

Castro i Gotlibovich van oferir un programa atípic, amb un repertori molt poc freqüent de música contemporània del s.xxi, també cal dir-ho, una formació molt poc habitual d’escoltar. El concert va combinar obres a solo com ara el Díptic I i II d’Antón García Abril pera violí sol i la Cadenza per a viola de Krzysztof Penderecki, amb obres a duo com els sorprenents Tres Madrigals de Bohuslav Martinu, que van entusiasmar el públic assistent. Es va sentir un espectre ric en matisos: les influències hispàniques i flamenques en l’obra de Garcia Abril, el temperament tranquil de la musica sacra en Penderecki i la força dels ritmes i les melodies populars txeques de Martinu. El concert va finalitzar amb un duet de W.A. Mozart que va demostrar la compenetració del dos intèrprets a l’hora de tocar conjuntament.

Les Serenates d’estiu s’inicien amb música de cambra de la cort de l’Arxiduc Carles

DSCF3502

Tot i que se sap molt poca cosa sobre el funcionament i la composició de la Cort de Carles III d’Habsburg – també anomenat l’Arxiduc Carles – durant la seva estada a Barcelona del 1705 al 1711, aquell arxiduc que el 1703, encara a Viena, semblava tenir condicions per ser el rei perfecte, cinc anys després, i ja amb la cort a Barcelona, era acusat de no tenir cura del govern i de no pensar res més que enl’oració i en la música.

El passat diumenge, el claustre de l’Escola Pia d’Igualada va encetar les Serenates d’estiu que organitza Joventuts Musicals d’Igualada amb un concert d’Atrium Ensemble dedicat a rememorar el Tricentenari del 1714 i la fi de la Guerra de Successió a través d’aquesta música que despistava a l’Arxiduc Carles de les seves obligacions de govern. Carles d’Àustria va voler seguir comptant amb la presència dels músics alemanys, austríacs i, sobretot, napolitans de la seva orquestra de cambra de Viena. Entre aquests músics hi havia els napolitans Giuseppe Porsile, Angelo Ragazzi i Francesco Paolo Supriano, que se sap que van treballar per la cort de l’Arxiduc Carles d’Àustria a Barcelona com a músics de la capella Reial.

Atrium Ensemble, format per Roger Junyent i Cecilia Clares als violins, i Guillermo Turina al violoncel, és una formació especialitzada en la interpretació històrica i la recuperació de música que amb els pas dels segles s’ha deixat d’escoltar. Va oferir un excel·lent concert amb obres d’aquests intèrprets de la cort de l’Arxiduc Carles; música de cambra del Barroc tardà però amb un regust molt italià degut a l’origen dels seus compositors. Amb un so molt cuidat, una interpretació impecable -igual en els atacs i en el fraseig dels dos violins- i certs moments de lluïment virtuosístic, el repertori dels compositors napolitans va brillar també per ser una música molt fresca i lleugera que va fer que el públic assistent es distragués de les obligacions diàries per, també com l’arxiduc, no pensar en res més que la música que sonava.

Un viatge vocal des d’Igualada fins a l’Europa del Renaixement i el Barroc

Que el cicle de concerts que Joventuts Musicals d’Igualada coorganitza amb el Teatre de l’Aurora aposti per joves professionals igualadins és una notícia que sempre és benvinguda. Aquest cop, el tenor igualadí Joan Eudald Castelltort, acompanyat de forma solvent per Ariadna Cabiró (clavicèmbal) i Dimitri Kindynis (violoncel) va fer un concert en el que també col·laboraren dos músics igualadins més: Nuska Corrià (flauta de bec) i Daniel Vilarrúbias (violí barroc). Juntament amb el tenor, aquests formen part d’una excel·lent generació de músics igualadins que s’estan obrint pas o ja s’han consolidat dintre els circuits professionals del nostre país.

El prestigiós crític musical nord-americà Alex Ross va dir “M’acosto a la música no com un àmbit autosuficient, sinó com una forma de conèixer el món”; atenent-nos a les seves paraules, el tenor igualadí va oferir un viatge per l’Europa dels segles xvi, xvii i xviii. Per al Segle d’Or espanyol en el que va destacar la utilització del registre de llaüt del clavicèmbal per apropar-nos més al so original de l’època. La Itàlia del Barroc, totalment fragmentada en petits estats, va reivindicar la seva identitat cultural inventant-se l’òpera i el baix continu. Els intèrprets van plasmar-ho amb l’aparició a l’escenari del fins llavors absent cellista francès per interpretar amb un so especialment bonic el baix continu a tot el repertori barroc que seguia. El viatge va continuar per l’Alemanya del declivi de l’Imperi Romano-Germànic de la mà del mestre de Leipzig J.S. Bach i la de G.P. Telemann, i per l’Anglaterra de les dues revolucions del s. XVII amb àries d’òperes de H. Purcell i una ària final de G.F. Haendel en la qual Joan Eudald Castelltort va fer gala de la seva tècnica més virtuosa.

La diversificació i curosa selecció de repertori profà i una excel·lent explicació a càrrec del propi intèrpret, integrada de forma molt natural dins el marc del concert, va servir perquè els assistents poguessin fer un viatge (iniciàtic per alguns) tant per la música com per la ideologia i el context de la societat civil d’aquella època.

El concert d’Anoia Brass Quintet a la Bastida clou el cicle de Tardor de JJMM d’Igualada

Image

Després d’haver programat dansa, teatre, cinema, poesia, sessions de DJ fins la matinada i concerts de rock, cantautors, de heavy-metal o jazz, al local de l’Associació cultural “La Bastida” d’Igualada li faltava fer una aclucada d’ull a la música acadèmica per omplir una mica més el seu ventall artístic. I vas ser aquest dissabte, col·laborant amb el cicle de tardor que organitza “Joventuts musicals d’Igualada”, quan l’antiga fàbrica tèxtil del barri del rec va escoltar obres dels segles XVII, XVIII , XIX i XX a càrrec del quintet de metalls local “Anoia Brass Quintet”. Tot i que, cal dir-ho, la majoria del repertori eren arranjament i adaptacions escrites especialment per a un conjunt format per 2 trompetes, trompa, trombó i tuba que no es va començar a fer popular fins als anys 40 als Estats Units.

La diversitat del repertori i la versatilitat d’estils que varen interpretar (des de danses renaixentista fins a les bandes sonores de “Els 7 magnífics” o “Superman”, passant per arranjaments d’obres de Mozart, Rossini, Piazzolla o Bernstein) va fer que es visqués una vetllada distreta i amena en un espai que els organitzadors del concert van decorar especialment per l’ocasió. L’espai de la Bastida, amb el servei de bar disponible, em va recordar una iniciativa que ja existia a la Barcelona de fa 10 anys enrere, quan encara es fumava als locals d’oci nocturn, on podies anar a escoltar música de cambra dels grans compositors del classicisme i del romanticisme a la sala Jamboree tot prenent una cervesa. Un exemple que, darrerament, a Igualada també hem vist al bar “Hot Blues”.

Diuen que els petits canvis són poderosos, i en segons quin tipus de música, canviar l’espai pot obrir un mar enorme de possibilitats d’apropar estils que, segons com, s’estan despenjant de la societat actual. I, per tant, és d’agrair la proposat de Joventuts Musicals d’Igualada i la Bastida de voler trencar l’encotillament, que se suposa a priori, d’anar a veure un concert de música acadèmica per apropar-lo a la gent que els hi costa més travessar les portes d’un auditori.