Una cançó de bressol sobre la mort

221619_456848084384335_360710334_n

El compositor occità Gabriel Fauré li va escriure al violinista belga Eugène Ysaÿe que el seu Rèquiem era “tan tendre com ho soc jo mateix” perquè havia escrit un Rèquiem ple de llum i amb una sensació reconfortant del moment irrevocable de la pèrdua. enlloc d’enfocar la mort com ho havien fet altres compositors precedents, com una experiència dolorosa i tràgica. Una cançó de bressol sobre la mort.

I és amb aquesta sensació plaent que va deixar “In Paradisum”, l’últim número de l’obra i el més sorprenent, com va acabar el concert que el passat diumenge de Rams oferiren l’Orquestra Simfònica del Vallès, l’Orfeó Manresa, l’Orfeó Nova Solsona i l’amfitriona Coral Mixta d’Igualada sota la direcció del cerverí Xavier Puig i dels joves solistes Josep Ramon Olivé (baríton) i Ana Puche (soprano) a una Basílica de Santa Maria d’Igualada absolutament plena. Abans del Rèquiem es va poder escoltar la suite de música incidental “Pelléas et Mélisande” Op. 80 del mateix Fauré i el motet “Exultate Jubilate” per a soprano i orquestra K. 165 de Wolfgang Amadeus Mozart.

El concert s’emmarca dins un projecte participatiu impulsat per l’Orquestra Simfònica del Vallès amb vocació de crear una producció coral cada any per Setmana Santa. La participació de diverses corals amateurs del territori fa que es tracti d’una iniciativa lloable que, en contrapartida, culmina amb un resultat musical correcte però massa desproporcionat en l’equilibri sonor de les veus.

El Festival internacional d’orgue va cloure amb una obra programàtica sobre setmana santa

slideshow_sculpture_stations_04

El concert de l’organista italià Mario Verdicchio i el rapsode igualadí Antoni Miranda va clausurar el passat dissabte 31 de març el XIX Festival Internacional d’Orgue d’Igualada amb la interpretació d’una obra molt adequada en les dates de Setmana Santa, “Le Chemin de la Croix” de Marcel Dupré. Mario Verdicchio és titular del monestir benedictí de Sant Joan Evangelista de Parma i professor d’orgue i composició al Conservatori de Parma i Antoni Miranda és cantant i president de l’Schola Cantorum d’Igualada.

“Le Chemin de la Croix” (o viacrucis) amb text del dramaturg i assagista francès Paul Claudel (1868-1955) i música del compositor i organista francès Marcel Dupré (1886-1971) està dedicada, tal com el seu nom indica, a la pràctica devocional catòlica que recorda els moments de la vida de Jesús des que va ser fet presoner fins la seva crucifixió i sepultura. Dividida en 14 parts, o estacions, Marcel Dupré es va inspirar en les meditacions escrites el 1911 per Paul Claudel, un activista catòlic que va cridar a França a reviure la seva cultura sobre la base de les seves arrels catòliques més que no pas adherint-se a al nazisme o al comunisme. L’obra és difícil de trobar programada en concerts, degut a que, com és habitual en les composicions de Dupŕe, requereix de grans capacitats tècniques interpretatives i al seu llenguatge de difícil digestió per al públic no especialitzat. Un repte que Verdicchi va aconseguir, ajudat per la bona dicció del rapsode, amb gran solvència amb una versió impecable tan pel què fa al nivell tècnic com a nivell expressiu.

L’obra està emmarcada dins l’estil de la música programàtica, que representa musicalment una escena extra-musical, i destaca sobretot per el seu llenguatge altament dissonant amb harmonies complexes i agressives en els moments de més tensió i per recórrer a les harmonies absolutament tonals i calmades dels moments de caràcter més íntims i tendres com la trobada de Jesús amb la seva mare o Verònica. La interpretació virtuosa que n’oferí Mario Verdicchio va estar caracteritzada per una premeditada poca varietat de registres on, sobretot, es reforçaren als plans sonors que expressen el dolor i el caràcter espiritual de les estacions. Va destacar, per sobre de tot, la excel·lent gestió del punt culminant de l’obra al final de la novena estació, la tercera caiguda de Jesús durant el viacrucis, ja que l’organista va limitar pràcticament en aquest punt l’extracció del màxim rendiment dels registres de l’orgue i l’assoliment de la màxima gradació sonora a l’arribada al Calvari.

El cor Exaudio d’Igualada i l’organista Gerard Gillen van interpretar obres dels segles XIX i XX

exaudio_12

El cor Exaudio d’Igualada i l’organista irlandès Gerard Gillen van encetar aquest diumenge el 19è Festival Internacional d’Orgue d’Igualada amb una Basílica de Santa Maria plena. El repertori del concert es va centrar en obres de compositors de finals del segle XIX i del segle XX alternant la interpretació per a orgue, orgue i cor i cor a capella.

Gerard Gillen, un especialista en la música sacra catòlica, és l’organista titular de la Pro-Catedral de Dublín i el cor de Noies Exaudio, dirigit en l’actualitat per Júlia Sesé, va néixer a Igualada l’any 1997 fruit de la inquietud d’un grup de noies per descobrir el repertori per a cor de veus blanques. El cor ja va participar al festival l’any 2008 perquè, tal com indica la directora “Poques vegades tenim l’oportunitat de gaudir de tants elements favorables en un concert com un acompanyament de luxe, una organització i entusiasme per part del festival envejables i un marc immillorable”.

Gillen es va presentar com un intèrpret solvent i amb un domini dels registres de l’orgue més que notables que es feu palès, sobretot, en els darrers acords de l’obra virtuosa “Final” de Flor Peeters . A la interpretació de la “Missa Breu” de Gabriel Fauré va demostrar saber interpretar el rol d’acompanyament a la perfecció i tenir la capacitat d’anivellar les intensitats forte i piano de l’instrument d’una forma encomiable. En aquesta direcció, Júlia Sesé va destacar aquesta bona sintonia amb Gillen, el qual “ens ha ajudat moltíssim, s’ha mostrat totalment flexible i amb voluntat d’adaptar-se al cor”. Per la seva part, el cor Exaudio va fer gala d’un gran domini en la interpretació d’obres del segle XX com les dels compositors bascos David Azurza i Javier Busto on els clústers i els acords efectistes del cor estaven excel·lentment resolts en l’equilibri sonor.

El repertori del concert va destacar per la coherència en el criteri de selecció d’obres de compositors, la majoria desconeguts pel gran públic, de finals del segle XIX i del segle XX. En aquest sentit, la interpretació a mig concert de la coneguda “Tocata i Fuga en re menor” (BWV 565) de J.S. Bach no va semblar una bona elecció sinó una llicència de cara al públic. Tot i així, que la nau principal de l’església estigués plena ja és el primer èxit d’aquest Festival Internacional d’Orgue, i de la direcció artística de Joan Paradell, tenint en compte que Igualada és una ciutat on, malgrat vanagloriar-se d’una formació musical excel·lent, costa que els concerts gaudeixin sovint d’aquest èxit de públic.