El “Reencuentro con el Güito” o el dia que el jazz va deixar de ser momentàniament minoritari a Igualada

El Güito va néixer l’any 2005 quan Sílvia Pérez-Cruz i el pianista gadità Javier Galiana acabaven els seus estudis a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). En aquells temps simbolitzava un gitano que viatjava a Amèrica per descobrir i fusionar els palos del flamenc amb el jazz. El viatge del personatge principal va ser l’excusa de Galiana per plasmar l’apropament d’aquestes músiques i la trobada amb una dona que cantava “sons negres” per unir les dues tradicions musicals.

La negativa d’ella a consumar la relació amorosa va deixar les portes obertes a continuar la cerca i, quasi 10 anys després, – i amb dos escuders de luxe com Marc Miralta a la bateria i Javier Colina al Contrabaix – Galiana i Pérez-Cruz recuperen el projecte i el transformen radicalment en «El Reencuentro del Güito», un espectacle únic revisat i arranjat expressament per a l’Estival de Jazz, que van omplir fins la bandera el Teatre Municipal de l’Ateneu el dia que el jazz va deixar de ser momentàniament minoritari a Igualada.

Al cap d’aquest temps, i després de creuar el mar i quedar-se sol al continent americà, el Güito ha viatjat al sud i incorpora cançons de Mèxic («Cucurrucucú paloma»), Perú («mechita»), Argentina («Alfonsina y el mar») o Brasil (en una lenta, cristal·lina i sorprenent revisió de «La lambada»), recupera cançons flamenques de Javier Ruibal («Por tu amor me duele el aire») com també composicions de la pròpia Pérez-Cruz i de Galiana que han escrit durant aquests darrers 10 anys. I del record de fa 10 anys manté les aplaudides «Dime que si» y «Noche en el río». La veu inconfusible de Sílvia Pérez-Cruz, delicada i càlida en moments i lluminosa i amb força en d’altres, que combina la improvisació del jazz, el “duende” del flamenc, la “saudade” del fado i la naturalitat de la cançó de taverna va captivar el públic, mentre que, la perícia de Galiana en combinar harmonies jazz i flamenc amb la cançó iberoamericana va aconseguir que sonés alhora Chano Dominguez, Bill Evans o Bebo Valdés sense afectar la pròpia personalitat del pianista. Colina i Miralta, impecables en l’execució, van destacar sobretot en els moments de llibertat i improvisació amb llargs aplaudiments al final de «Paseo de los tristes».

Però aquests 10 anys, també han situat Sílvia Pérez Cruz com un referent de la cançó a tota la península i a part d’Europa, mentre que Javier Galiana ha passejat el seu art flamenc al piano arreu del món. Un luxe que l’Estival de Jazz pugui portar a Igualada intèrprets de tan renom i un privilegi haver assistir a aquest retrobament amb el Güito tot esperant que el proper cop que es retrobin, no hagin passat 10 anys sinó molts menys.

(Foto: Marc Vila)

L’Estival de Jazz s’arrisca amb èxit en la «Carta Blanca» a Dani Comas

Fa mig any, en una entrevista a el Periódico de Catalunya, la cantautora Bikimel deia «Crec que el risc està clarament infravalorat en aquest país». Segurament no coneixia l’Estival de Jazz d’Igualada, perquè donar total llibertat a un músic perquè faci un concert de la manera que ell vulgui i amb els músics que ell vulgui és arriscar-se. I molt. Com també és arriscat recollir la proposta i aplicar-la al Teatre de l’Aurora amb un públic que, d’entrada, no té ni idea del què passarà.

I aquest és el risc que va prendre el guitarrista Dani Comas en acceptar la «Carta Blanca» de l’estival de Jazz i plantar-se sol a l’escenari amb una guitarra per iniciar un diàleg amb ell mateix usant pedals, efectes i loops, que, a mesura que va anar avançant, es va transformar en un deliciós duet amb David Xirgu a la bateria i, finalment, una conversa a tres bandes amb Jordi Matas al baix. Comas, que té una reconeguda trajectòria com a instrumentista eclèctic – des del jazz (Celeste Alías) fins a propostes properes al hip hop (Kase.O Magnetism) o el rock d’autor (El petit de Ca l’Eril) – va proposar un concert molt personal que, segons el propi autor, es podria assimilar a un exercici de vida, d’exploració en el sentit més ampli de la paraula.

Amb un estil molt influenciat pel guitarrista Bill Frisell, la paleta de colors que Comas va posar sobre l’escenari va iniciar-se amb unes senzilles seqüencies d’acords completament diatòniques i va passar per idees que anaven des de la música tradicional, el clàssic o el rock’n roll i el folk progressiu, però sempre lluny de les sonoritats punxants i dissonants de segons quines músiques d’avantguarda. A mesura que el concert evolucionà, la presència del baix i la bateria va obrir la paleta sonora i abordà els moments de més improvisació sobre un seguit d’obstinatos, però sempre amb la sensació de que la simplicitat del llenguatge i el bon gust per la sonoritat estaven perfectament controlats.

Si bé era un concert de risc per tot el què l’envoltava, tal com havia anat suggerint dies abans per les xarxes socials, Dani Comas va aconseguir trobar la meditació mitjançant l’atenció plena, tan dels músics a l’escenari com del públic assistent. Teoria basada en el budisme i desenvolupada per John Kabat-Zin en el llibre «Mindfulness Meditation for Everyday Life»

(Foto: Marc Vila)

La Nästesjö Extreme Orchestra porta desde Suècia el seu atonalisme a l’Estival de Jazz d’Igualada

El primer concert de l’Estival de Jazz d’Igualada va dur les composicions i arranjaments del contrabaixista noruec Johannes Nästesjö de mà del seu quartet Nästesjö Extreme Orchestra (NEO), amb Stefan Pöntinen al violí, Marcelo Gabard Pazos al saxòfon baríton i alt i Pep Mula a la bateria. Una instrumentació molt poc habitual dins el món del jazz, però que tampoc va desentonar en un espai com el Hot Blues per on han passat formacions de jazz contemporani i d’avantguarda amb combinacions instrumentals tan o més singulars.

Tot i que els habituals als concerts del dijous al Hot Blues ja estan acostumats als llenguatges contemporanis, al free-jazz i la fusió – com en aquest cas – amb la música acadèmica contemporània, no és agosarat afirmar que la proposta musical de NEO és de les més arriscades i radicals que han passat pel local. La majoria de composicions de Nästesjö – dedicades a la sèrie Twin Peaks, a Mali, l’Uruguai o al sud de Sant Petersburg – es podrien catalogar dins un jazz atonal. Un llenguatge atonal lliure, amb alguns moments amb centre tonal, com feia Alban Berg en les primeres composicions atonals de l’historia de la música, però en cap cas d’un atonalisme organitzat com el dodecafonisme d’Arnold Schoënberg.

Les composicions, amb una clara influència nòrdica en les melodies, destacaven per un llenguatge contrapuntístic extrem, ple de polirítmies i veus absolutament independents entre elles d’una complexitat interpretativa encomiable. Fe d’això és que els músics anaven tots amb partitura. I d’aquesta fusió entre jazz i música contemporània sorgien obres tan originals com «Bamako» (dedicat a la capital de Mali), començant amb un trio de violí, saxo i contrabaix que podia recordar alguna obra de Krzysztof Penderecki i que es transformava elegantment en un espai d’improvisació lliure digne dels millors grups de free-jazz del moment.

Una proposta que per la seva radicalitat no va deixar indiferent a ningú dels assistent, uns perquè la van trobar massa atrevida en el llenguatge i d’altres perquè justament aquest atreviment els va captivar.

(Foto: Marc Vila)

Raquel Castro i Yuval Gotlibovich interprenten música del s.xx a les Serenates d’Estiu

Les Serenates d’estiu van dur a Igualada dos intèrprets de llarga i impressionant trajectòria internacional com són la violinista gallega Raquel Castro i el violista israelià Yuval Gotlibovich. Raquel Castro s’ha guanyat una reputació nacional com una de les millors pedagogues espanyoles actuals, mentre que Yuval Gotlibovich sobresurt com un dels violistes més demanats de la seva generació. Els dos són actualment professors de l’Escola Superior de Música de Catalunya però atresoren en el seu currículum col·laboracions amb grans orquestres i intèrprets de renom mundial. A tall d’exemple, Gotlibovich pot presumir tranquil·lament en el seu currículum d’haver compartit música de cambra amb intèrprets tan prestigiosos com Menachem Pressler, Natalia Gutman o Janos Starker, entre d’altres.

Aqeust currículum no va sorprendre gens als que vàrem assistir al concert que oferiren el passat dissabte 21 de juny a l’església del Roser, ja que l’excel·lència tècnica i interpretativa tant de Raquel Castro com de Yuval Gotlibovich va estar a l’alçada. El que sí que sorpèn és que una una ciutat que es vanagloria de tenir un ensenyament excel·lent i un batec musical encomiable no aconsegueixi que un concert amb intèrprets d’aquest nivell ompli la sala on es programa. Potser Igualada no està acostumada a escoltar concerts d’aital nivell interpretatiu i ens conformem amb propostes més modestes.

Castro i Gotlibovich van oferir un programa atípic, amb un repertori molt poc freqüent de música contemporània del s.xxi, també cal dir-ho, una formació molt poc habitual d’escoltar. El concert va combinar obres a solo com ara el Díptic I i II d’Antón García Abril pera violí sol i la Cadenza per a viola de Krzysztof Penderecki, amb obres a duo com els sorprenents Tres Madrigals de Bohuslav Martinu, que van entusiasmar el públic assistent. Es va sentir un espectre ric en matisos: les influències hispàniques i flamenques en l’obra de Garcia Abril, el temperament tranquil de la musica sacra en Penderecki i la força dels ritmes i les melodies populars txeques de Martinu. El concert va finalitzar amb un duet de W.A. Mozart que va demostrar la compenetració del dos intèrprets a l’hora de tocar conjuntament.

Les Serenates d’estiu s’inicien amb música de cambra de la cort de l’Arxiduc Carles

Tot i que se sap molt poca cosa sobre el funcionament i la composició de la Cort de Carles III d’Habsburg – també anomenat l’Arxiduc Carles – durant la seva estada a Barcelona del 1705 al 1711, aquell arxiduc que el 1703, encara a Viena, semblava tenir condicions per ser el rei perfecte, cinc anys després, i ja amb la cort a Barcelona, era acusat de no tenir cura del govern i de no pensar res més que enl’oració i en la música.

El passat diumenge, el claustre de l’Escola Pia d’Igualada va encetar les Serenates d’estiu que organitza Joventuts Musicals d’Igualada amb un concert d’Atrium Ensemble dedicat a rememorar el Tricentenari del 1714 i la fi de la Guerra de Successió a través d’aquesta música que despistava a l’Arxiduc Carles de les seves obligacions de govern. Carles d’Àustria va voler seguir comptant amb la presència dels músics alemanys, austríacs i, sobretot, napolitans de la seva orquestra de cambra de Viena. Entre aquests músics hi havia els napolitans Giuseppe Porsile, Angelo Ragazzi i Francesco Paolo Supriano, que se sap que van treballar per la cort de l’Arxiduc Carles d’Àustria a Barcelona com a músics de la capella Reial.

Atrium Ensemble, format per Roger Junyent i Cecilia Clares als violins, i Guillermo Turina al violoncel, és una formació especialitzada en la interpretació històrica i la recuperació de música que amb els pas dels segles s’ha deixat d’escoltar. Va oferir un excel·lent concert amb obres d’aquests intèrprets de la cort de l’Arxiduc Carles; música de cambra del Barroc tardà però amb un regust molt italià degut a l’origen dels seus compositors. Amb un so molt cuidat, una interpretació impecable -igual en els atacs i en el fraseig dels dos violins- i certs moments de lluïment virtuosístic, el repertori dels compositors napolitans va brillar també per ser una música molt fresca i lleugera que va fer que el públic assistent es distragués de les obligacions diàries per, també com l’arxiduc, no pensar en res més que la música que sonava.

El Quartet Altimira imprimeix caràcter a l’obra de Mozart i Beethoven

El Quartet Altimira va protagonitzar l’últim concert del cicle que Joventuts Musicals d’Igualada coorganitza amb el Teatre de l’Aurora amb la interpretació de dues obres importantíssimes dins la literatura musical del Classicisme tardà: El quartet nº19 en Do Major K.465 de Les dissonàncies de W.A. Mozart i el quartet de corda nº 10 en Mib Major, Op. 74, Les arpes, de L. Van Beethoven.

El Quartet de Les dissonàncies és potser el més famós dels quartets de corda del compositor austríac. Rep aquest sobrenom per la introducció lenta que enceta l’obra en mig d’un clima tenebrós i ple de dissonàncies. En el seu moment va desconcertar molts musicòlegs de l’època per l’atreviment tot i que ara en ple s. xxi aquestes dissonàncies ja no sorprenen a ningú. És l’últim de la sèrie dels quartets escrits entre 1782 i 1785 en honor del compositor i amic de Mozart, Joseph Haydn, considerat com el “pare” del quartet de corda. El quartet de Les arpes de Beethoven va ser escrit només vint-i-tres anys després i durant el període en què el compositor alemany es començava a allunyar del Classicisme vienès del s. xvii per fundar les bases del Romanticisme.

Tot i aquest petita distància temporal, les diferències estilístiques entre la música de Mozart i la de Beethoven són prou importants com per esperar, tal i com així fou, que la interpretació vegi reflectida aquesta diferència. El so del Quartet Altimira es caracteritza sobretot per la homogeneïtat del timbre, gràcies a que tots els seus intèrprets porten un instrument del mestre luthier de Cremona Valerio Ferrón, i per la potència del seu so en els passatges fortíssims. Van interpretar el quartet de Mozart, però, amb la retenció sonora que aquest compositor mereix tot i que en alguns passatges es va trobar a faltar la puresa cristal·lina que tot repertori del Classicisme exigeix. En canvi, en el quartet de Beethoven, que és comparat sovint amb la seva conegudíssima cinquena simfonia per la similitud del caràcter, el so potent del Quartet Altimira i el caràcter enèrgic i contundent que van proposar per l’obra va fer que el so de la formació millorés substancialment.

És doncs una proposta arriscada que pot incomodar aquells que només accepten interpretacions d’aquest estil pel repertori post-romàntic com, per exemple, els quartets de Xostakóvitx, però que el quartet Altimira va defensar amb solvència, coherència i una convicció personal fora de dubtes.

 

L’estival de Jazz es presenta al ritme enèrgic del Hard-bop de Cedar Walton

La segona edició de l’estival de Jazz d’Igualada es va presentar aquest dimecres a l’Acústic (Taverna de l’Ateneu Igualadí) amb un concert de la formació liderada per el jove contrabaixista de Terrassa Xavi Castillo Quartet. Acompanyat per Lucas Martínez (saxòfon) i els músics formats al Conservatori d’Igualada Ildefons Alonso (bateria) i Josep Esquirol (piano), van fer una homenatge al pianista de jazz Cedar Walton. Membre de la Banda d’Art Blakey & The Jazz Messengers, Walton està considerat un dels pianistes més importants del Hard-Bop americà.

El repertori que va oferir el quartet català es va centrar en els tres discs que Cedar Walton va gravar en directe l’any 1977: “First Set”, “Second Set” and “Third Set” al reconegut Club Montmarte de Copenhagen repassant els seus principals èxits, entre els que cal destacar “Bolivia” o “Holy Land”, ja consolidats com estàndards del jazz. Ja des de les primeres notes del concert, el grup va ser rigorós en les característiques del hard-bop, amb walkings trepidants al contrabaix, ritmes swingats accentuant els contratemps a la bateria, voicings al piano i frases llarguíssimes del saxòfon tenor als solos, on aclaparava l’atenció del públic i conduïa al grup fins als moments de màxima energia.

Però el concert no només va ser una lliçó d’interpretació de hard-bop per part del Xavi Castillo Quartet sinó que va permetre als assistents descobrir l’univers personal de Cedar Walton, un pianista versàtil amb un gust melòdic molt convincent que es va poder escoltar en temes com “Holy Land”, on una melodia aparentment senzilla i uns arpegis al piano per trencar la rutina rítmica del hard-bop construeixen una composició molt original que demostra perquè les composicions de Cedar Walton estan a l’Olimp del jazz, sent considerades estàndards i interpretades per molts intèrprets de renom. Un tast de hard-bop, un tast de música, que tindrà continuïtat al mes de juny durant els dies de l’Estival de Jazz.

Un viatge vocal des d’Igualada fins a l’Europa del Renaixement i el Barroc

Que el cicle de concerts que Joventuts Musicals d’Igualada coorganitza amb el Teatre de l’Aurora aposti per joves professionals igualadins és una notícia que sempre és benvinguda. Aquest cop, el tenor igualadí Joan Eudald Castelltort, acompanyat de forma solvent per Ariadna Cabiró (clavicèmbal) i Dimitri Kindynis (violoncel) va fer un concert en el que també col·laboraren dos músics igualadins més: Nuska Corrià (flauta de bec) i Daniel Vilarrúbias (violí barroc). Juntament amb el tenor, aquests formen part d’una excel·lent generació de músics igualadins que s’estan obrint pas o ja s’han consolidat dintre els circuits professionals del nostre país.

El prestigiós crític musical nord-americà Alex Ross va dir “M’acosto a la música no com un àmbit autosuficient, sinó com una forma de conèixer el món”; atenent-nos a les seves paraules, el tenor igualadí va oferir un viatge per l’Europa dels segles xvi, xvii i xviii. Per al Segle d’Or espanyol en el que va destacar la utilització del registre de llaüt del clavicèmbal per apropar-nos més al so original de l’època. La Itàlia del Barroc, totalment fragmentada en petits estats, va reivindicar la seva identitat cultural inventant-se l’òpera i el baix continu. Els intèrprets van plasmar-ho amb l’aparició a l’escenari del fins llavors absent cellista francès per interpretar amb un so especialment bonic el baix continu a tot el repertori barroc que seguia. El viatge va continuar per l’Alemanya del declivi de l’Imperi Romano-Germànic de la mà del mestre de Leipzig J.S. Bach i la de G.P. Telemann, i per l’Anglaterra de les dues revolucions del s. XVII amb àries d’òperes de H. Purcell i una ària final de G.F. Haendel en la qual Joan Eudald Castelltort va fer gala de la seva tècnica més virtuosa.

La diversificació i curosa selecció de repertori profà i una excel·lent explicació a càrrec del propi intèrpret, integrada de forma molt natural dins el marc del concert, va servir perquè els assistents poguessin fer un viatge (iniciàtic per alguns) tant per la música com per la ideologia i el context de la societat civil d’aquella època.

Un concert de sonats amb una obsessió que es diu humor

Aquest cap de setmana, el cicle que Joventuts Musicals d’Igualada coorganitza amb el Teatre de l’Aurora va fugir dels convencionalismes dels concerts per presentar l’espectacle Sonats. Música, cançons i altres obsessions. S’hi presenta un viatge històric de la mà de tres artistes reclosos en un psiquiàtric que interpreten música de caràcter lleuger de la primera meitat del segle XX; una proposta absolutament desenfadada que va posar sobre la taula la mateixa pregunta que l’any 1995 el prestigiós pianista austríac Alfred Brendel va fer en en el seu assaig teòric titulat Ha de ser la música clàssica totalment seriosa?.

Tal i com apunta el compositor i teòric català Benet Casablanques en el seu llibre L’humor en la música, sovint els concerts de música acadèmica porten incorporades unes convencions que fa molt difícil que el públic pugui esclafir a riure al mig del concert. En la música, d’humor, sempre n’hi ha hagut, i és evident que aquest ha contemplat registres molt diversos, des de paròdies elementals a ironies molt subtils. Per tant, és d’agrair que es programin concerts en què es dessacralitzi la música i permeti al públic gaudir de repertori de primera fila amb un somriure a la cara.

I això és el que van fer la soprano Maria Jesús Martínez de Arenzana, el guitarrista David Murgadas i l’actor Joan Valentí a Sonats. Música, cançons i altres obsessions. Amb un plantejament senzill van enllaçar peces de sarsuela d’inicis de segle XX, on va destacar la interpretació de Martínez de Arenzana, obres de Granados i Albéniz, amb virtuosismes inclosos per part de Murgadas, així com repertori líric i lleuger amb una posada en escena humorística liderada per l’actor Joan Valentí que va fer riure molt al públic. El repertori de l’espectacle tenia el fil comú de que la majoria de les obres es van escriure a finals del segle XIX i a principis del XX, i, per tant, tal i com l’espectacle presenta, eren obres habituals del repertori que s’escoltava al nostre país després de la Guerra Civil. El resultat, un concert de repertori de primera fila desencotillat amb l’ús de l’humor i una desdramatització d’una època fosca en la que també hi havia música que l’il•luminava.

El concert d’Anoia Brass Quintet a la Bastida clou el cicle de Tardor de JJMM d’Igualada

Després d’haver programat dansa, teatre, cinema, poesia, sessions de DJ fins la matinada i concerts de rock, cantautors, de heavy-metal o jazz, al local de l’Associació cultural “La Bastida” d’Igualada li faltava fer una aclucada d’ull a la música acadèmica per omplir una mica més el seu ventall artístic. I vas ser aquest dissabte, col·laborant amb el cicle de tardor que organitza “Joventuts musicals d’Igualada”, quan l’antiga fàbrica tèxtil del barri del rec va escoltar obres dels segles XVII, XVIII , XIX i XX a càrrec del quintet de metalls local “Anoia Brass Quintet”. Tot i que, cal dir-ho, la majoria del repertori eren arranjament i adaptacions escrites especialment per a un conjunt format per 2 trompetes, trompa, trombó i tuba que no es va començar a fer popular fins als anys 40 als Estats Units.

La diversitat del repertori i la versatilitat d’estils que varen interpretar (des de danses renaixentista fins a les bandes sonores de “Els 7 magnífics” o “Superman”, passant per arranjaments d’obres de Mozart, Rossini, Piazzolla o Bernstein) va fer que es visqués una vetllada distreta i amena en un espai que els organitzadors del concert van decorar especialment per l’ocasió. L’espai de la Bastida, amb el servei de bar disponible, em va recordar una iniciativa que ja existia a la Barcelona de fa 10 anys enrere, quan encara es fumava als locals d’oci nocturn, on podies anar a escoltar música de cambra dels grans compositors del classicisme i del romanticisme a la sala Jamboree tot prenent una cervesa. Un exemple que, darrerament, a Igualada també hem vist al bar “Hot Blues”.

Diuen que els petits canvis són poderosos, i en segons quin tipus de música, canviar l’espai pot obrir un mar enorme de possibilitats d’apropar estils que, segons com, s’estan despenjant de la societat actual. I, per tant, és d’agrair la proposat de Joventuts Musicals d’Igualada i la Bastida de voler trencar l’encotillament, que se suposa a priori, d’anar a veure un concert de música acadèmica per apropar-lo a la gent que els hi costa més travessar les portes d’un auditori.