Obres del segle xx per a violí i piano clouen les Serenates d’estiu d’Igualada

IMG_4478_foto_Marc_Farreras

La pianista catalana Neus Peris i la violinista danesa Lousie Gorm van cloure les Serenates d’estiu que organitza Joventuts Musicals d’Igualada amb un fantàstic concert d’obres del al Teatre Municipal de l’Ateneu. Des de que les dues intèrprets es van conèixer el setembre de 2012 a Dinamarca han compartit projecte de música de cambra, i fruit d’aquesta col·laboració aquest mes de juliol se les ha pogut escoltar en diversos concerts arreu del país amb obres de Prokofiev, Nordentoft, Messiaen i Bartók.

La segona sonata per a violí i piano Op. 94 de Sergei Prokofiev va ser originalment escrita per a flauta i piano el 1942 i arranjada per a violí i piano l’any següent per tal que la interpretés el seu amic David Oishtrach. L’estil compositiu de l’enfant terrible del conservatori de Sant Petersburg destaca per la utilització d’un llenguatge dissonant, molt juganer i amb cert histrionisme, que passa de l’atonalitat als recursos tonals fàcilment, i que va ser interpretat amb solvència pel duet. El primer temps, d’un lirisme extrem, va destacar per el so net i cuidat del violí mentre que en el segon i el quart temps, l’esperit còmic i carnavalesc de la música de Prokofiev va dur al duet als passatges més virtuosos de la sonata, que van resoldre a la perfecció i amb una sincronia destacable en la interpretació.

L’obra més contemporània del repertori va ser els Dos moviments per a violí i piano del compositor danès Anders Nordentoft, escrita l’any 1978 en plena joventut del compositor, i en la que ja deixava entreveure les seves dots de compositor líric i narratiu. La mateixa estètica es va poder escoltar en el Tema amb variacions de Olivier Messiaen ˗que és una obra que recorda molt l’estil compositiu del seu cèlebre Quartet per la fi dels temps˗ en les que el tempo estàtic i la neutralitat de les melodies místiques de Messiaen juguen una importància cabdal, i que tant Peris com Grom van saber interpretar amb el temperament necessari. El concert va finalitzar amb una adaptació de Zoltan Szekely per a violí i piano de les famosíssimes Danses romaneses de Béla Bartók. Les danses, basades en melodies de Transilvània, escrites en llenguatge modal i amb una adaptació virtuosa, van fer que el duet acabés el concert amb la interpretació més extravertida i enèrgica del repertori que excel·lentment van interpretar.

(Foto: Marc Farreras)

Anuncis

Moisès Fernández Via homenatja Josefina Rigolfas amb les mans nues sobre el piano

DSCF3539

Va marxar a principis de març i va deixar la ciutat d’Igualada i la comarca de l’Anoia orfes. Tot i que apuntava maneres de nena prodigi i solista internacional –va debutar de ben jove com a solista al Palau de la Música de la mà del mestre Eduard Toldrà– el seu principal llegat el va deixar a la ciutat d’Igualada, on va exercir de professora de piano al llarg de tota la seva vida. La seva sensibilitat musical i l’estima que tenia a la música encara ara resta inesborrable en llargues generacions d’alumnes de piano i cambra, a més de músics que van compartir-la amb ella i que es van reunir el passat diumenge 6 de juliol, i dins els cicles de les Serenates d’Estiu que organitza Joventuts Musicals d’Igualada, al balneari de la Puda de Castellolí.

Escenari de moltes vetllades musicals, aquest cop el balneari va escoltar el pianista de Capellades Moisès Fernández Via en un concert d’homenatge a Josefina Rigolfas. Fernández Via va interpretar i presentar el seu segon disc en solitari Les mains nues (Urtext Classics), amb música de Frederic Mompou i obres inèdites de Lili Boulanger i David Chaillou. Ja en el seu primer disc Desde el silencio amb l’obra de Joseph Nebra –compositor aragonès del s. xviii– la crítica internacional va ser unànime en destacar la seva exquisida sensibilitat que l’ha convertit amb un dels músics anoiencs amb més projecció internacional i amb activitat concertística regular per Espanya, Itàlia, Portugal, Alemanya, Àustria, Marroc, Xipre, Israel, els Estats Units, Canadà i la Xina.

El repertori que oferí, i que forma part del seu nou enregistrament, recrea un diàleg entre l’obra de Frederic Mompou i la de Lili Boulanger, que tot i que mai va esdevenir-se manté un paral·lelisme estilístic i de llenguatge que va donar coherència argumental a tot el concert. Fernández Via s’allunya voluntàriament de la figura del solista virtuós i converteix els seus recitals en un gaudi i en una fascinació per al sentits, en el que la transmissió emocional de la música –en aquest cas de Boulanger, Mompou i Chaillou– esdevé el clar protagonista. Un repertori que havia decidit conjuntament amb Rigolfas i que aquest darrer hivern havia volgut compartir amb ella i rebre’n consell abans de realitzar l’enregistrament.

Va ser, doncs, un concert en el que Moisès Fernández Via amb les mans nues sobre el piano va fer ressonar acords i melodies com tants i tans altres cops les parets del balneari ja havien escoltat i projectat cap al cel.

La Gramophone All Stars Big Band clou l’Estival de Jazz 2014 a ritmes jamaicans

BT5A0090

El sol va tornar a acompanyar durant tot el dia el pic-nic Jazz al Parc de Vallbona i, com l’any passat, es va tornar a convertir en l’acte més participatiu i reeixit de de l’Estival de Jazz d’Igualada 2014. Paelles per dinar, piscines per als més menuts i un escenari on durant 9 hores es va poder escoltar el dixie dels Dr. Jazz Friends, La Big Band de l’Escola de Música d’Igualada, els músics de l’Escola LAM i els de l’Aula de Música d’Igualada o la Big band de l’Escola Akords. Una immensa varietat del jazz i de la música moderna que en aquests moments es pot escoltar a les escoles d’Igualada i que formen part de la columna vertebral d’aquest picnic-jazz.

Però, sens dubte, els caps de cartell va ser el concert de música a ritme jamaicà de la Gramophone All Stars Big Band. Amb 3 discs a l’esquena i amb directes als festivals més importants de l’estat, la banda liderada musicalment pel saxofonista Genís Bou, i a l’escenari per la carismàtica veu de Judit Neddermann, va portar a Igualada el repertori què formarà part del quart i nou disc de la formació – que gravaran aquest més de juliol amb el títol «Jazzmaica» – amb temes de Skatalites i dels no tan coneguts The Winstons, Jackson Sisters o Smokey Robinson a més de versions d’Stevie Wonder, Sam Cooke o Barry White. Aquest disc, i a diferència dels altres, comptarà amb la presència d’una Big Band formada per part dels millors músics joves del jazz català actual, una aposta interessant que transporta el repertori habitual d’ska-jazz, rhythm and blues o soul a una nova dimensió molt més jazzera, en la que la secció de vents metalls pren molt més protagonisme.

Amb aquest concert es va cloure el picnic-jazz de l’Estival de Jazz, una jornada que hagués pogut ser immillorable si no fos pel vent persistent que va anar bufant durant tot el dia i que va fer anar de corcoll els músics de l’escenari. Prova d’això, va ser que el directe de la Gramophone All Stars Big Band va tardar una mica a agafar el groove que requeria l’ocasió, però, un cop els músics es van sentir còmodes a l’escenari, els excel·lents arranjaments, la veu de Nedderman i la conjunció de la base del grup van resultar un còctel que va fer ballar i gaudir els assistents.

(Foto: Marc Vila)

El “Reencuentro con el Güito” o el dia que el jazz va deixar de ser momentàniament minoritari a Igualada

Imatge

El Güito va néixer l’any 2005 quan Sílvia Pérez-Cruz i el pianista gadità Javier Galiana acabaven els seus estudis a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). En aquells temps simbolitzava un gitano que viatjava a Amèrica per descobrir i fusionar els palos del flamenc amb el jazz. El viatge del personatge principal va ser l’excusa de Galiana per plasmar l’apropament d’aquestes músiques i la trobada amb una dona que cantava “sons negres” per unir les dues tradicions musicals.

La negativa d’ella a consumar la relació amorosa va deixar les portes obertes a continuar la cerca i, quasi 10 anys després, – i amb dos escuders de luxe com Marc Miralta a la bateria i Javier Colina al Contrabaix – Galiana i Pérez-Cruz recuperen el projecte i el transformen radicalment en «El Reencuentro del Güito», un espectacle únic revisat i arranjat expressament per a l’Estival de Jazz, que van omplir fins la bandera el Teatre Municipal de l’Ateneu el dia que el jazz va deixar de ser momentàniament minoritari a Igualada.

Al cap d’aquest temps, i després de creuar el mar i quedar-se sol al continent americà, el Güito ha viatjat al sud i incorpora cançons de Mèxic («Cucurrucucú paloma»), Perú («mechita»), Argentina («Alfonsina y el mar») o Brasil (en una lenta, cristal·lina i sorprenent revisió de «La lambada»), recupera cançons flamenques de Javier Ruibal («Por tu amor me duele el aire») com també composicions de la pròpia Pérez-Cruz i de Galiana que han escrit durant aquests darrers 10 anys. I del record de fa 10 anys manté les aplaudides «Dime que si» y «Noche en el río». La veu inconfusible de Sílvia Pérez-Cruz, delicada i càlida en moments i lluminosa i amb força en d’altres, que combina la improvisació del jazz, el “duende” del flamenc, la “saudade” del fado i la naturalitat de la cançó de taverna va captivar el públic, mentre que, la perícia de Galiana en combinar harmonies jazz i flamenc amb la cançó iberoamericana va aconseguir que sonés alhora Chano Dominguez, Bill Evans o Bebo Valdés sense afectar la pròpia personalitat del pianista. Colina i Miralta, impecables en l’execució, van destacar sobretot en els moments de llibertat i improvisació amb llargs aplaudiments al final de «Paseo de los tristes».

Però aquests 10 anys, també han situat Sílvia Pérez Cruz com un referent de la cançó a tota la península i a part d’Europa, mentre que Javier Galiana ha passejat el seu art flamenc al piano arreu del món. Un luxe que l’Estival de Jazz pugui portar a Igualada intèrprets de tan renom i un privilegi haver assistir a aquest retrobament amb el Güito tot esperant que el proper cop que es retrobin, no hagin passat 10 anys sinó molts menys.

(Foto: Marc Vila)

L’Estival de Jazz s’arrisca amb èxit en la «Carta Blanca» a Dani Comas

Imatge

Fa mig any, en una entrevista a el Periódico de Catalunya, la cantautora Bikimel deia «Crec que el risc està clarament infravalorat en aquest país». Segurament no coneixia l’Estival de Jazz d’Igualada, perquè donar total llibertat a un músic perquè faci un concert de la manera que ell vulgui i amb els músics que ell vulgui és arriscar-se. I molt. Com també és arriscat recollir la proposta i aplicar-la al Teatre de l’Aurora amb un públic que, d’entrada, no té ni idea del què passarà.

I aquest és el risc que va prendre el guitarrista Dani Comas en acceptar la «Carta Blanca» de l’estival de Jazz i plantar-se sol a l’escenari amb una guitarra per iniciar un diàleg amb ell mateix usant pedals, efectes i loops, que, a mesura que va anar avançant, es va transformar en un deliciós duet amb David Xirgu a la bateria i, finalment, una conversa a tres bandes amb Jordi Matas al baix. Comas, que té una reconeguda trajectòria com a instrumentista eclèctic – des del jazz (Celeste Alías) fins a propostes properes al hip hop (Kase.O Magnetism) o el rock d’autor (El petit de Ca l’Eril) – va proposar un concert molt personal que, segons el propi autor, es podria assimilar a un exercici de vida, d’exploració en el sentit més ampli de la paraula.

Amb un estil molt influenciat pel guitarrista Bill Frisell, la paleta de colors que Comas va posar sobre l’escenari va iniciar-se amb unes senzilles seqüencies d’acords completament diatòniques i va passar per idees que anaven des de la música tradicional, el clàssic o el rock’n roll i el folk progressiu, però sempre lluny de les sonoritats punxants i dissonants de segons quines músiques d’avantguarda. A mesura que el concert evolucionà, la presència del baix i la bateria va obrir la paleta sonora i abordà els moments de més improvisació sobre un seguit d’obstinatos, però sempre amb la sensació de que la simplicitat del llenguatge i el bon gust per la sonoritat estaven perfectament controlats.

Si bé era un concert de risc per tot el què l’envoltava, tal com havia anat suggerint dies abans per les xarxes socials, Dani Comas va aconseguir trobar la meditació mitjançant l’atenció plena, tan dels músics a l’escenari com del públic assistent. Teoria basada en el budisme i desenvolupada per John Kabat-Zin en el llibre «Mindfulness Meditation for Everyday Life»

(Foto: Marc Vila)

La Nästesjö Extreme Orchestra porta desde Suècia el seu atonalisme a l’Estival de Jazz d’Igualada

0014

El primer concert de l’Estival de Jazz d’Igualada va dur les composicions i arranjaments del contrabaixista noruec Johannes Nästesjö de mà del seu quartet Nästesjö Extreme Orchestra (NEO), amb Stefan Pöntinen al violí, Marcelo Gabard Pazos al saxòfon baríton i alt i Pep Mula a la bateria. Una instrumentació molt poc habitual dins el món del jazz, però que tampoc va desentonar en un espai com el Hot Blues per on han passat formacions de jazz contemporani i d’avantguarda amb combinacions instrumentals tan o més singulars.

Tot i que els habituals als concerts del dijous al Hot Blues ja estan acostumats als llenguatges contemporanis, al free-jazz i la fusió – com en aquest cas – amb la música acadèmica contemporània, no és agosarat afirmar que la proposta musical de NEO és de les més arriscades i radicals que han passat pel local. La majoria de composicions de Nästesjö – dedicades a la sèrie Twin Peaks, a Mali, l’Uruguai o al sud de Sant Petersburg – es podrien catalogar dins un jazz atonal. Un llenguatge atonal lliure, amb alguns moments amb centre tonal, com feia Alban Berg en les primeres composicions atonals de l’historia de la música, però en cap cas d’un atonalisme organitzat com el dodecafonisme d’Arnold Schoënberg.

Les composicions, amb una clara influència nòrdica en les melodies, destacaven per un llenguatge contrapuntístic extrem, ple de polirítmies i veus absolutament independents entre elles d’una complexitat interpretativa encomiable. Fe d’això és que els músics anaven tots amb partitura. I d’aquesta fusió entre jazz i música contemporània sorgien obres tan originals com «Bamako» (dedicat a la capital de Mali), començant amb un trio de violí, saxo i contrabaix que podia recordar alguna obra de Krzysztof Penderecki i que es transformava elegantment en un espai d’improvisació lliure digne dels millors grups de free-jazz del moment.

Una proposta que per la seva radicalitat no va deixar indiferent a ningú dels assistent, uns perquè la van trobar massa atrevida en el llenguatge i d’altres perquè justament aquest atreviment els va captivar.

(Foto: Marc Vila)

Raquel Castro i Yuval Gotlibovich interprenten música del s.xx a les Serenates d’Estiu

DSCF3514 (còpia)

Les Serenates d’estiu van dur a Igualada dos intèrprets de llarga i impressionant trajectòria internacional com són la violinista gallega Raquel Castro i el violista israelià Yuval Gotlibovich. Raquel Castro s’ha guanyat una reputació nacional com una de les millors pedagogues espanyoles actuals, mentre que Yuval Gotlibovich sobresurt com un dels violistes més demanats de la seva generació. Els dos són actualment professors de l’Escola Superior de Música de Catalunya però atresoren en el seu currículum col·laboracions amb grans orquestres i intèrprets de renom mundial. A tall d’exemple, Gotlibovich pot presumir tranquil·lament en el seu currículum d’haver compartit música de cambra amb intèrprets tan prestigiosos com Menachem Pressler, Natalia Gutman o Janos Starker, entre d’altres.

Aqeust currículum no va sorprendre gens als que vàrem assistir al concert que oferiren el passat dissabte 21 de juny a l’església del Roser, ja que l’excel·lència tècnica i interpretativa tant de Raquel Castro com de Yuval Gotlibovich va estar a l’alçada. El que sí que sorpèn és que una una ciutat que es vanagloria de tenir un ensenyament excel·lent i un batec musical encomiable no aconsegueixi que un concert amb intèrprets d’aquest nivell ompli la sala on es programa. Potser Igualada no està acostumada a escoltar concerts d’aital nivell interpretatiu i ens conformem amb propostes més modestes.

Castro i Gotlibovich van oferir un programa atípic, amb un repertori molt poc freqüent de música contemporània del s.xxi, també cal dir-ho, una formació molt poc habitual d’escoltar. El concert va combinar obres a solo com ara el Díptic I i II d’Antón García Abril pera violí sol i la Cadenza per a viola de Krzysztof Penderecki, amb obres a duo com els sorprenents Tres Madrigals de Bohuslav Martinu, que van entusiasmar el públic assistent. Es va sentir un espectre ric en matisos: les influències hispàniques i flamenques en l’obra de Garcia Abril, el temperament tranquil de la musica sacra en Penderecki i la força dels ritmes i les melodies populars txeques de Martinu. El concert va finalitzar amb un duet de W.A. Mozart que va demostrar la compenetració del dos intèrprets a l’hora de tocar conjuntament.