Ramon Prats presenta “Pandora” a camí entre el free-jazz, la composició espontània i la música indeterminada

IMG_0039_veu

Ramon Prats, un dels bateries més valorats del nostre país, sempre havia volgut crear el seu propi món sonor. I el dia que l’Estival de Jazz d’Igualada li va proposar el concert “Carta blanca”, ell mateix explica que es va obrir la caixa de Pandora i van començar a sortir totes les seves inquietuds i maldecaps. Per aquest motiu, el dissabte 29 de maig al recent inaugurat espai gastronòmic-cultural Somiatruites va presentar en concert “Pandora”, una proposta en la que s’ha acompanyat de Sandrine Robillard al cello, del trompetista andalús Julián Sanchez i Martin Leiton al contrabaix, el seu projecte més personal.

A camí entre el free-jazz d’Ornette Coleman, la composició espontània d’Steve Coleman i la música indeterminada de Morton Feldman, Ramon Prats aprofita les infinites possibilitats sonores que hi ha entre del so més clàssic i acadèmic del duet que formen puntualment el cello i el contrabaix fins al so més a l’estil jazz que poden produir el trio bateria, contrabaix i trompeta.

El concert s’inicia amb “L’atracció del no-res” una obra on Prats es qüestiona la violència que produeix la primera nota de tota expressió musical després del silenci que hi ha just abans. La importància de l’instant en que un comença a tocar ja és una preocupació que altres musics havien afrontat, com per exemple Pau Casals, i aquí Prats l’enfoca com el despertar dels instruments i la trobada a l’uníson d’aquests després d’una seqüència de cànons enigmàtics. La peça “Tots a la una però cadascú a la seva” i “cruixent de bacallà” presenten les línies mestres del llenguatge que prats explota durant el concert i com ha traduït les seves idees a la bateria cap als tres instruments melòdics. Un llenguatge en el que el ritme pren molta més importància que no pas la melodia o l’harmonia.

El punt culminant del concert arriba amb “Pandora”, la peça que dóna nom al concert en la que la música simula, amb una escriptura en el pentagrama similar a les composicions en espiral del compositor americà George Crumb, la ubicació dels músics dins aquesta caixa i com en van sortint aleatòriament per passar a interpretar una seqüència rítmica que progressivament farà una transició cap a una seqüència melòdica. Aquí utilitza el recurs de les seqüències isorrítmiques dels motets medievals del segle XIII però amb llenguatges actuals, recurs que compositors com Olivier Messiaen també van explotar al llarg del segle XX. El concert acaba amb “Ctrl+z”, en el què, tal i com el seu nom indica, es desfà tot el concert de forma invertida i simplificada per acabar amb el silenci del principi que torna a tancar la capsa de pandora.

Una proposta diferent i molt personal que s’ha pogut fer gràcies a la iniciativa de l’Estival de Jazz en programar un concert en el què es dóna, literalment, carta blanca a l’intèrpret convidat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s